Un final "made in Hollywood"

L'estrèpid de la preparació i el posterior i merescut descans de tots els qui hem estat involucrats en l'organització del III Festival de Teatre Escolar d'Albaida han impedit d'escriure l'obligada crònica dels fets quan s'escaia. Ara, pràcticament un mes després, sembla que l'escrit estiga una mica desfasat. Però no volia acomiadar-me del bloc i de l'escola sense fer-ne una mínima referència. Finalment, la tercera edició de Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra... fou un èxit sense precedents: és, sense cap mena de dubtes, l'edició més aconseguida de les tres que hem celebrat. Fa igual des d'on es mire: la quantitat i qualitat dels muntatges; l'emplaçament -per fi gaudírem d'un Cinema Odeón en condicions-; el magnífic disseny del cartell i el díptic; l'èxit de l'Acte de Presentació; l'assistència de públic... Tot anà com una seda i, tanmateix, ja no en queda res més que un plàcid record. Sembla mentida que una cosa tant intensa i que ha demanat de tant de treball puga diluir-se tant ràpidament en el present de la vida.

Tampoc no volia perdre l'ocasió per mostrar un fragment del muntatge "El secret de l'escola Covalta", que representàrem durant el Festival. És, indiscutiblement, el projecte més ambiciós i exigent en el qual m'havia embarcat mai. Fer un muntatge "híbrid" en el qual s'alternaren escenes en directe amb escenes enregistrades en vídeo era poc més que una quimera: teatre i cinema conjugats en una mateixa obra. Al bell mig de la preparació vaig tenir moments de pànic real: la "cosa" s'havia fet tant gran que pensava que era impossible de dur-la endavant. Però després d'un treball ingent i la col·laboració d'un munt de persones, vaig poder coordinar la funció que havia somiat: l'obra que representàrem per la vesprada va fregar la perfecció. No m'ho podia creure. Fou, com sol dir-se, un final "made in Hollywood" -mai més ben dit, tractant-se d'un muntatge que incloïa escenes de cinema-. Permeteu-me d'agrair de nou l'inestimable ajuda dels meus amics de l'ànima Roger i Àlvar, sense els quals, fer cinema haguès estat senzillament impossible; l'Sven -pare de la meua nebodeta Maria- també té un paper fonamental en tota aquesta història ja que féu l'edició de tot el muntatge; i què dir dels i les alumnes, que feren un treball genial davant la càmera i damunt de l'escenari; i Loles, que féu d'excel·lent secundària i que m'ajudà en tot i més; i Marc, també amic de l'ànima i excel·lent tècnic de llum; i Marian; i Viri i Jose Fernando; i la resta de mestres; i Paqui, Enric i altres mares i pares de 6è... No tinc paraules que puguen expressar amb fidelitat com d'agraït us estic a tots i totes. I com que les còpies del muntatge, editat magníficament per Antonio -pare de Sílvia-, no estaran llestes fins a setembre, he decidit de penjar una escena del muntatge a la xarxa per tal que pugueu fer-ne un petit tast. És l'escena en la qual Vicent Benavent explica als seus companys de classe el descobriment tant estrafolari que ha fet a l'escola. A més a més però, també podreu visionar un vídeo ben curiòs; és allò que en anglès s'anomena el "Making of" -imatges que mostren com es va gravar una escena o pel·lícula-. Mentres Àlvar rodava l'escena amb la càmera al muscle, vaig agafar una videocàmera i vaig gravar com el meu amic es movia pel parc tot enfocant els alumnes que parlàven. Unes imatges curioses per concloure aquest escrit i acomiadar-me fins al curs que ve.

Fins al setembre!

Didac Botella i Mestres

Adéu, escola!

Més enllà dels objectius curriculars d’etapa que l’alumnat de primària ha d’haver assolit abans de començar l’ESO, els mestres hauríem de vetllar per l’assoliment d’una altra mena d’objectius generals que, malgrat no tenir cap valor acadèmic, són molt més rellevants des d’un punt de vista vital. Així, un dels objectius cabdals de la meua pedagogia és aconseguir que els i les alumnes, quan siguen majors, recorden l’escola amb enyorança, com una etapa alegre i fantàstica de la seua vida. Aquesta hauria de ser una missió prioritària dels centres educatius, sense oblidar -clarament-, tot allò referent als aprenentatges estríctament curriculars. I, en aquest sentit, pense que al CEIP Covalta, l'equip de mestres ens complementem molt bé en aquestes dues vessants pedagògiques.

Tota una vida a l'escola

De nou, com cada final de curs, els i les alumnes de 6è han arribat al final del seu trajecte escolar. I després de passar tota una vida a l'escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit. Els alumnes arribaren a l’escola poc abans de les set de la vesprada. Els vaig rebre amb una mica de música i el flaire de l’encens que cremava subtilment al menjador, convertit en la nostra cambra. La reunió de benvinguda va servir per explicar-los el perquè d’aquesta activitat i transmetre’ls una petita tristesa: faltaven amics i amigues de classe que per diferents motius no havien pogut o volgut participar. De seguida però, anàrem cap al pati per fer una mica d’exercici i recordar els jocs que els han acompanyat al llarg de les classes d’educació física durant estos anys. I després de l’esforç, tots i totes ens remullarem amb la mànega i ens mudàrem per fer, amb la complicitat de la nit i d’una escola en silenci, un passeig ben especial.

Un passeig pel passat

Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú. Deia un nom i, en silenci, seguíem l’amic o l’amiga, que es dirigia fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat. 

La nit més esperada

Després d’un passeig tant especial, era el moment de sopar, tot compartint les coses que cadascú havia portat de casa. I, no cal dir, que la nit tenia sorpreses: un joc de “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn... I què seria d’una nit de Sant Joan sense foguera! A raser del foc explicàrem històries i, pràcticament a trenc d’alba, anàrem al llit. Com era d’esperar, n’hi va haver que no dormiren gens...  Però d’això és tractava: d’aprofitar l’última nit de l’escola i de convertir-la en un record inesborrable que els acompanye per sempre més.

En nom de tots els mestres i les mestres de l'escola Covalta, us desitgem molta sort en el vostre camí de vida, estimats i estimades alumnes!

Didac Botella i Mestres

A l’atenció dels pares / mares de l’alumnat que cursarà 5é de Primària el 2011 – 2012.

 

Benvinguts al tercer cicle. Des d’aquest mateix moment, tal i com aneu llegint l’escrit, notareu que el tercer cicle …

ÉS DIFERENT !

Al tercer cicle el tutor o la tutora del vostre fill o de la vostra filla NO dona totes les assignatures que no corresponen als especialistes, i no estan moltes més hores que ningú altre professor amb l’alumnat. Ens tindreu a Viri o a José Fernando com a tutora o tutor, però pràcticament els dos estem les mateixes hores amb ells.

També partim alguna assignatura i la donem entre dos o tres professors; per exemple, la Plàstica la donem entre Pau (Música), Viri (Artística) i José Fernando (Geometria i Dibuix Tècnic). Quin bolic no?

Tampoc a Coneixement del Medi tenim un llibre. Tenim tres (hala!). I els utilitzem a temporades durant tot el cicle en els dos cursos.

Ah! I no solament són els nostres alumnes els xiquets i xiquetes; també els pares i mares venen a escola (algunes vegades) a rebre classe (i a altres coses).

Respecte als llibres i al material ... una bogeria!

No tenen que comprar cap llibreta. Nosaltres donarem totes.

I carpetes per guardar exàmens i fitxes? Tampoc; nosaltres les donarem.

I llibres? ... Doncs, el millor és NO COMPRAR cap fins que s’inicie el curs i el professor o professora diga quin devem comprar, ja que, gràcies a l’alumnat del curs 2010-2011, hem creat un banc de llibres (utilitzats) que es poden agafar SENSE PAGAR INTERESSOS, sempre i quan s’esborren les respostes que puga haver escrites, i col•laborem després en mantindre (i augmentar) aquest banc. Així que si algú o alguna vol tindre’ls nous, pot comprar-los, però jo ... ho pensaria, perquè alguns s’utilitzen poc (especialment Matemàtiques i Valencià).

També exigim un diccionari i un atles concret, NO VAL QUALSEVOL.

I els llibres de lectura NO hi ha que comprar-los, tenim prou per a deixar-los.

També demanen els correus electrònics de l’alumnat, ... i dels pares! I envien missatges i rebem, de vegades, el deure per internet. I als pares els enviem missatges ... pujadets de to.

Ah! I el maniós de José Fernando vol l’escaire i el cartabó sense numerets, i ... un compàs així i no d’aquella manera, ... buf ! i no dona les Matemàtiques en Valencià, les dona ... en CASTELLÀ !

 

I Didac!, Ai Didac; Didac ja no els xisclarà en Anglès; ara farà l’educació Física en Valencià. I els farà fer eixes obres de teatre que tant us agraden, on sempre diuen alguna paraulota i hi ha una “puntadeta política”, o dues, o ...

A més a més, fem poques excursions ... perquè ens reservem per a la de final de Primària que de vegades costa ... 350 € (així que cal anar estalviant ja).

I farem poques festes! No commemorem tot com quan estaven en Infantil.

I no podran eixir quatre o cinc a la vegada al servei.

Per cert, ... si vos han dit per ahí que els deixem llegir revistes a classe, ... o que de vegades els parlem de ... SEXE!, doncs ... tenim que confessar que ... és veritat.

Ah! I José Fernando es menja els xiquets ... CRUS.

I Viri, per això de mantindre la línea, se’ls menja ... TORRATS.

I ...

 

Però! ... açò que és?

Ací que passa?

 

MARE MEUA !  ESTAN BOJOS AQUESTOS ROMANS ! QUANT DESTRELLAT !

EN MANS DE QUI ESTEM DEIXANT ALS NOSTRES XIQUETS?

I, I ... DON JESÚS NO POSSA UN POC D’ORDRE ?

QUÈ FA QUE HO CONSENTIX ?

MILLOR QUE EL MEU FILL / LA MEUA FILLA REPETIXCA !

O MILLOR, EM CANVIE D’ESCOLA !

EN LO BO QUE ERA EL JORDI !!!! TAN GUAPO, TAN TENDRE, TAN JOVE, TAN ATENT, TAN BON XIC !!

 

Esteu clavant-se en la gola del llop.

Fins a setembre !

EL NOSTRE PAS PER COVALTA

Alguns fa sis anys que estem a Covalta i altres set. Part de nosaltres vam estrenar Infantil ací. Sóm la primera promoció que va iniciar Infantil.

El primer dia de classer ens vam trobar en companys de les monges, de l’escoleta, ... on estudiàvem abans.

El primer any, en Infantil 5 anys, vam tindre de mestra a Laura, que encara que ens bonegara prou, tots l’apreciàvem molt. Enguany ens ha tornat a visitar, abans que acabara el curs, i deixarem l'escola, la qual cosa vol dir que encara se’n recorda de tots nosaltres, així com també nosaltres d’ella.

La Senyo, va ser la meua primera mestra de Primària; la vam tindre en primer i segon, llevat d’uns mesos que van ser “especials”, perquè durant eixe temps el mestre que la va substituir ens deixava tindre pilotes baix del cul mentre estàvem a classe. Quan va tornar Viri, crec que tots es vam alegrar molt.

En tercer, vam tindre a Eva; que era nova a l'escola. Ens feia treballar molt però també vam aprendre molt. En Josep, ja en quart, vam aprendre a fer els deures de pressa i bé, perquè si no, ens arrancara la fulla.

 

En cinquè i sisè hem tingut a Viri i a José Fernando, que quan anàvem a quart el veiem molt seriós i recte, però en conèixer-lo hem canviat d’opinió (i no és per fer-li la pilota), i si ja m’agradaven les matemàtiques, en ell, encara m’agraden més.

El que més he notat aquest any és el canvi entre Emma i la Senyo. Crec que el més espectacular d’aquest curs ha estat el viatge a Madrid, que no oblidaré mai, a l’igual que el meu pas per Covalta.

No em puc oblidar dels altres mestres: Jesús, Dídac, Pau, Sonia i Sandra; tots ells ens acompanyen en aquest últim curs a 6é.

També hi ha d’altres persones a l’escola que no podré oblidar com Juanjo, el nostre bidell, també una institució a l’escola, a l’igual que Jesús, el director, exemple d’una gran persona que ho dona tot per l’escola.

Roberto Navarro i Jaume Miralles

XICOTETA DESPEDIDA DE L'ALUMNAT DE 6é.

 

Al llarg d’aquestos dos o tres cursos que heu estat al tercer cicle, heu vist que alguns o algunes ex alumnes del Covalta (Anna, Pau, Penélope, Ubal, Pepe, David Barberá, Germán, Jordi, ...) venen, de tant en tant, a veure’ns. No sabeu, però ara vos ho dic, que en aquestos i en altres (Andrea, Víctor, Carles, Ainhoa, Carolina, Dani, ...), tenim contacte mitjançant el correu electrònic.

I és que, ... quan deixeu l’escola, com és ara el vostre cas, oficialment passeu a ser ex alumnes, però per a nosaltres, els vostres mestres, continueu essent els nostres alumnes i, a més a més, amics i amigues. Per això solem estar més o menys en contacte i ens contem el que fem, com estem, com va tot, ... i quan podem ens vegem.

Quan veniu, és una alegria, especialment si és per contar-nos que vos va molt bé per l’Institut, que destaqueu, que progresseu, que ja eixiu en fulano o en mengano, ... és la vida!

També ens agrada i ens plena d’orgull quan anem a l’Institut i el cap d’estudis o qualsevol altre professor o professora, ens parla bé dels nostres alumnes. Quin orgull saber que Clara, Belén, Helena, María, Javi, José Andrés, Andrea, Mireia, Matías, Arantxa, Ramón, Bea, Merche, Manolo, Rosa Mª, Lluis, Ruth, Cristina, Mª Carmen, Laura, ... han destacat, estant estudiant aquesta o aquella carrera, ja han tret aquella titulació, han guanyat l’altre premi o este concurs, estan d’intercanvi o becats en aquell país, ... Nosaltres, Viri, la resta del professorat (que teniu o heu tingut) i jo, hem treballat i ens hem esforçat per tot això, per a que estudieu i triomfeu, per a que conegueu món, per a que visqueu noves experiències, per a que aneu més lluny, per a que pugeu triar i saber més i més. I si algú o alguna no pot destacar en l’estudi, almenys que siga una persona formada, amb idees pròpies i seny. També es pot descatar d’altres maneres!

No oblideu a Juanjo, que sempre ha estat ahí fent milions de fotocòpies, tenint cura de tot, apanyant els estropellaments, obrint i tancant les portes, ... col•locant les caràtules dels dvd’s, ...

Personalment, he sentit el recolzament de la majoria dels pares i mares. Gràcies a tots i a totes. Dona més forces per a treballar i et sents reconegut i motivat. En quasi tots quedarà amistat.

No puc finalitzar sense reconèixer i agrair la col•laboració de Viri. Sense ella, molt de tot açò no haguera estat possible. És una autèntica companya, una fàbrica de idees, un suport, ...; estem molt compenetrats, s'entenem (en el bon sentit de les paraules) i dona gust treballar amb ella. ¡Nena, tú vales mucho!

Una forta abraçada del vostre tutor que us estima a tots i a totes, i recordeu que som un equip (Viri, Mª José, Don Jesús, Sonia, Pau, Didac, Sandra, i jo).

Esperem molt de vosaltres.

Sí, sí, ... de vosaltres: de Natalia, de B.Q., de José, de Juan Carlos, d’Àngela, de Violant, de Miquel, de Jaume, de Marta, de Roberto, d’Irene, de Vicent Porta, d’Ana, de Tomás, d’Oumaima, de Tanya, ... sí, i també de vosaltres, d’Àlex, de Josep i de David Roca.

Tot açò és de tot cor, no es que m'hagen detectat una malaltia terminal, ni que pense morir-me ja o vaja a jubilar-me i per això calga dir coses boniques!

José Fernando Andreu Martí

TOT UN ANY A CINQUÉ

L’any passat quan la nostra mestra Carmen estava malalta la senyo Viri la va sustituir i tinc que admitir que estàvem un poc cagadets pensant en 5é.
Però aquest any ha sigut meravellós. Primer vam tenir a Emma perquè la senyo acabava de tenir a Àlex i no hi podia venir. No ens apanyava molt Emma però en l’excursió de la Font del Patges s’ho passarem molt bé per la serra. Després quan va venir Viri ens vam alegrar molt de que tornara, és molt bona mestra igual que els demés: J.Fernando, Didac, Maria José, Sonia, Sandra, Maria, Cristina, Carmen , Pau, les mestres d’infantil i….. con no Don Jesús!!! No s’oblidem d’Alfonso el policia que ens dona educació vial (l’eixida a l’avinguda va estar molt be!!)
També m’han agradat les eixides que hem fet: Xàtiva i l’Estret de les aigües, on es vam banyar al riu, la Font del Patge, la biblioteca, la del bàsquet i la piscina ,carnestoltes…
Ha sigut un any inolvidable!!! Espere que l’any que ve siga encara millor!!!
Clara Ubeda (5é)

Covalta: Educació de primera

Fa nou anys que vaig començar el meu camí per l’escola Covalta.

Tota una cursa d’obstacles que entre tots hem tingut d’anar salvant. Els primers anys han estat un poc difícils, també ho van ser per a l’escola. El pas de mols mestres en poc de temps, la pèrdua de Donya Maruja, la malaltia de Jose Fernando, van ser colps molt grans per a tots.

Ben prompte l’escola va remuntar ràpidament amb els "fitxages" de nous mestres,Viri,Pau,Sonia,Dídac... a l’escola va entrar l’aire del canvi, de la renovació, de la nova manera de fer escola, “escola vocacional”(com un temps abans ja ho feien), escola cuidada, escola mimada.

Estic molt contenta d’haver portat als meus fills a l’escola Covalta.
Hui per hui a Covalta es dona un ensenyament de qualitat, que res te d’envejar a ninguna escola privada.Hui els nostres fills reben una educació amb valors i on la superació i l’esforç sempre tenen una recompensa.

No canvieu, a la nostra societat fan falta molts mestres com vosaltres, MESTRES DE VOCACIÓ.

Susana Martí