Senzillament, fantàstic!

No m'equivocava: de nou, escoltar Llorenç fou un privilegi, un plaer únic. Els anècdotes, els acudits, les contarelles, les rondalles... És una caixa de sorpreses, un bagul ple de màgia "oral". La jornada fou especialment emotiva perquè Llorenç va convidar tothom a parlar i explicar les seues experiències passades i presents amb els contes. Records ben remots començaren a brollar de la nostra memòria: el somriure dels iaios, les veus, la història del Cigronet... La veu de Llorenç tan prompte ens transportava a la nostra infantesa com ens feia esclatar a riure: un acudit dins d'una rondalla que, alhora, té amagada una endivinalla; recursos dialèctics per mantenir l'atenció de l'audiència. Se'm fa difícil de fer la crònica de la vetllada perquè precisament va tenir un alt component emocional: no és només la història; és l'amabilitat que destil·la Llorenç; és la seua veu; són les cares; els registres; l'honestedat; el seu somriure. Llorenç és únic, d'això no en tinc cap dubte. Com bé va dir ell però, tothom pot explicar contes: tothom té un contacontes dins seu. És qüestió de pràctica i més pràctica; de cansar-se a llegir i contar històries. I de passió. Sobretot, passió. És aquesta idea la que destacaria per damunt de la resta: has de viure les històries, has de contar-les com si tu mateix n'hagueres estat protagonista. Cal explicar els contes com si foren històries verídiques. De fet, ho són. Fins i tot, els contes més estrambòtics i estrafolaris són absolutament reals i verídics. O és que no naixen de la nostra imaginació? Si nosaltres som reals, la nostra imaginació també ho és.

Gràcies Llorenç per una vetllada tant emotiva!

Didac Botella i Mestres