dijous, 24 de novembre de 2011

La Castanyera torna a l'escola!


La Castanyera visita les classes d'Infantil
Divendres passat els xiquets i les xiquetes d'Infantil i 1r cicle de primària celebràrem el dia gran de la Tardor amb la protagonista indiscutible d'aquesta estació: la Castanyera! Puntual a la cita, l'entranyable velleta s'acosta fins a l'escola Covalta per portar les castanyes que amb tant d'amor cull per als més menuts. La llàstima fou que no vam poder torrar les carabasses perquè no va parar de ploure en tot el dia. Sabem que la Senyora Castanyera viu en una casa prop d'Albaida, entre la cova Covalta i el Benicadell. Si plou, de vegades se li fa molt difícil baixar perquè s'ha de moure amb la seua burreta i els camins són plens de fang. Els mestres i les mestres estàvem una mica preocupats perquè no sabíem si, finalment, podria arribar. Finalment però, arribà amb les saques plenes de castanyes. I tots els i les alumnes ho celebraren amb crits d'alegria i de nervis. Els xiquets  i les xiquetes d'Infantil no van fer la seua becadeta per la vesprada... No podien dormir d'emocionats com estaven!

Don Jesús Torracastanyes!
La senyora Castanyera féu primer una visita a tots els xiquetes i les xiquetes d'Infantil i, després, va pujar les escales agafada de Sónia i de Dídac -és molt major i li costa pujar- per visitar els i les alumnes de 1r i 2n i respondre les seues curioses preguntes. Finalment, tots i totes anàrem cap al pati amb la Castanyera on el nostre director Jesús -que és molt amic de la Castanyera- ens estava esperant amb el devantal posat i torrant castanyes. Què bones estaven! Però abans, li cantàrem i ballàrem unes cançons a la Castanyera, en agraïment per la seua visita. Ella, movia el peuet i feia bona cara. I abans d'acomiadar-nos, els xiquets i les xiquetes més atrevits i atrevides li preguntaren per Marrameu, el seu gat entremaliat. Ella molt educadament els va dir que li havia eixit una núvia en Agres -una gateta ben bufona- i que feia uns dies que no sabia d'ell. Això sí: va assegurar als més menuts que l'any que ve Marrameu no fallarà. I si cal, vindrà amb la seua nova amigueta!

Llum i Mireia amb la Castanyera

Marian Llàcer i Pla

dimecres, 23 de novembre de 2011

COM SORTIR?

   L’Àlex mai no s’hauria imaginat el que li haguera passat. Al sortir de l’escola una colla de segrestadors el van confondre…pel fill del mag de la web: Akinator!

   Akinator és un mag molt famós que anava per les fires endevinant el futur. Quan es van inventar els ordinadors, el pare d’Akinator li va fer una pàgina web anomenada: “Akinator el que tot ho sap”; allí sí que es va fer famós. Tota la gent que tenia ordinadors entrava a internet i li preguntava tot el que volia saber i tot el que li anava a ocórrer.

   Els segrestadors es van emportar a Àlex a una fira molt gran d’un poble anomenat Maricastanya. El van posar en una cabana de lona i van posar un rètol que deia:

-Passeu i veieu! Ací està l’Akinator, el mag més famós de la web. Per tan sols 10 euros endevinarà tot el que vulgueu!!

   Es va fer una cua molt llarga, va començar a entrar gent però clar, Àlex no endevinava res. Tan sols deia:

-Jo no sóc l’Akinator…

   Àlex pensava com sortir d’allí però els segrestadors no deixaven de vigilar-los.

   De sobte tota la gent van començar a xisclar i els segrestadors molt espantats van agafar a Àlex i se’n van anar fugint perquè no els pegaren una pallissa.

   Mentrestant els pares d’Àlex molt preocupats perquè no arribava el seu fill a casa, van cridar a Akinator, el vertader, i li van explicar tot: que no trobaven al seu fill, que havia desaparegut, ...

   Akinator va fer servir els seus poders i, mentre la mare li ho explicava tot, se li apareixien les imatges d’Àlex i els segrestadors per la ment. De seguida li va dir als pares tot el que estava passant.

   Per l’altre costat els segrestadors es van donar compte que Àlex no era qui ells pensaven i el van abandonar en un bosc.

   Àlex amb molta por es va refugiar en una cova que va trobar i allí en companyia d’uns gossos abandonats va passar la nit i no va tindre fred gràcies a la calentoreta dels gossets.

   Akinator va veure dins del seu cap on estava Àlex, i en companyia dels seus pares van anar a buscar-lo. El van trobar jugant en el gossets que es van fer molt amics d’Àlex. Quan es van veure es van abraçar en plors i Àlex li va dir als seus pares:

-Puc endur-me els gossets a casa? Gràcies a ells no he passat fred i m’han protegit d’altres animals del bosc.

   Els pares li van contestar:

-Clar que sí!, se’ls emportem a casa.

   Tots van anar a casa i van estar molt feliços.

   Als segrestadors es va agafar la policia al poble de Maricastanya per tot el mal que havien fet i els van tancar a la presó.



Úrsula Guerola Tormo.

dilluns, 21 de novembre de 2011

LA FADA I L’ARC DE SANT MARTI


  Fa molts anys, a la Selva Negra, van nàixer sis fades d’un sol cop. El primer que van fer va ser provar si anaven bé les seues ales i podien volar. Cinc van volar per la zona internacional però la sisena no podia volar… Era la més xicoteta, va ser l’ultima a nàixer, i s’anomenava Naia. Les seues germanes es deien: Nicoleta, Flora, Giorgina, Amàia i Jana; eren molt actives, guapes, atractives… ho tenien tot!, mentre que Naia era molt apoquida, vergonyosa, amb una cara no molt agraciada, tenia tot el més roí de les seues germanes!
  Les seues germanes li ajudaven en tot. Amàlia era la més major i tenia un poc més de coneixement, i li va dir a Naia:
-Naia, nosaltres se n’anem de passeig pel poble, jo sé que tu no pots volar però… podries practicar, no?
-No –va dir Naia- jo sóc massa xicoteta i damunt no puc volar, ja m’agradaria a mi fer el meu somni, anar totes les nits a casa de…
-A veure!-li va interrompre Nicoleta, ja un poc farta de les ximpleries que deia- tu si vols volar sols  has d’alçar un poc les ales i baixar-les!, així! Poder és voler!
Nicoleta li ho va ensenyar però la pobra Naia no podia, es va quedar molt trista i li va dir a Amàlia:
-On aneu?
-Nosaltres se n’anem a pegar una volteta.-li va dir Amàlia.
-Bo, ja quan siga més major i puga volar igual de bé que vosaltres, aniré.
Amàlia, sense dir res se’n va anar molt trista i amb algunes llàgrimes cap a on es trobaven les seues germanes.
Naia es va quedar sola en un camp.
Va ploure i Naia tota mullada es va sentir molt trista i sola. Naia va plorar tant que li va caure una llàgrima damunt de les ales, i ... oh! Se li van tacar totes les ales!
Naia no podia deixar d’estar cada vegada més trista. De sobte va eixir el sol acompanyat per l’arc de Sant Marti. El sol en veu baixeta perquè no ho escoltara Naia li va preguntar a l’arc de Sant Marti:
-Què li passarà a eixa fada tan lletgeta?
-Oh! Qui? No la veig.-li va contestar l’arc de Sant Marti- oh si!, ja la veig!, però no digues que és lletja que jo de tu també et puc dir moltes coses roines.
El sol va callar. L’arc de Sant Marti li va dir a Naia:
-Hola, ... com et diuen?
-Ah! Hola, em diuen Naia- va respondre – estic molt trista perquè les meues germanes poden volar, i jo no.
L’arc de Sant Marti li va dir:
-Jo t’ensenyaré. Puja damunt de mi i tira’t, al mateix temps mou les ales i veuràs què fàcil és.
Naia ho va intentar diverses vegades i a la quarta o cinquena ho va aconseguir. Ja podia volar! Quina alegria! Però encara estava trista, tenia les ales tacades…
L’arc li va dir:
-No et preocupes jo et done un poc dels meus colors i veuràs que guapa et quedes.
  Així va ocórrer i Naia molt agraïda se’n va anar a  buscar a les seues germanes que en veure-la arribar volant i tan guapa es van posar supercontentes. Van fer una gran festa i van convidar a l’arc de Sant Marti i s’ho van passar molt bé tirant-se per ell com un tobogan.
 
Úrsula Guerola Tormo       

divendres, 18 de novembre de 2011

LA FADA I EL SALTAMARTÍ

   A la Selva Negra, va nàixer una ventrada d’una parella formada per una bonica fada, anomenada Marcela i un "gnom" molt baixet, anomenat Gnomeo.

   Sis fadetes d'un sol colp van nàixer i totes les criatures d'aquella Selva es van il•lusionar molt, doncs ja feia molts segles que no naixien sis fadetes d'un sol colp.

   Marcela i Gnomeo estaven molt contents però, al mateix temps preocupats; no tenien ni idea de com anomenar-les.

   Prop d'allí vivia un Saltamartí anomenat Tonet. Era molt simpàtic i agradable; li agradava molt botar i botar de branca en branca, però el que més li agradava era tocar la guitarra i compondre cançons per als seus amics.

   Tonet era molt amic de Gnomeo, doncs quan el gnom treballava sense parar, des del matí fins a la nit, li cantava cançons alegres i divertides per que treballara més a gust.

   El saltamartí sabia de la preocupació del seu amic i de la seua dona, i va tindre una molt bona idea: compondria una cançó per a les fadetes. Eixe seria el seu regal, una cançó pensant en quins noms podrien posar-los.

   Aquella cançó s'anomenava "Els colors de l’arc de Sant Martí", doncs les fadetes eren tant boniques com els colors de l'arc.

   Tonet va agafar els fulls de música i la seua guitarra i va començar a compondre la cançó, que deia:

"Per entremig de les flors, apareixen sis fadetes molt boniquetes;

Vermella, Tarongeta, Grogueta, Verdeta, Blaveta i las mes bonica Moradeta”.

   Vermella era la més alegre de totes, el que més li agradava era pintar amb el color roig maduixes, cireres i roselles.

   Tarongeta pintava taronges grosses i mandarines xicotetes, encara que sabia que els animals se les menjarien.

   Grogueta pintava amb molta paciència les llimes i el sol.

   Verdeta era molt treballadora i el que més li agradava era pintar l'herba i les fulles dels arbres.

   A Blaveta li agradava el silenci, per això pintava el cel blau després de les tempestes d'estiu.

   Moradeta, la més xicoteta; no per això la menys important, era la més simpàtica i li agradava pintar les violetes mentre cantava.

   La cançó va ser un èxit i des d'aquell mateix moment, les fadetes les anomenaren d'eixa manera.

   Les fadetes creixien al mateix temps que creixien les seues ales; a totes menys a Moradeta.

   Va arribar l'hora de provar a volar i Vermella, Tarongeta, Grogueta, Verdeta i Blaveta, ho van fer sense problemes; totes menys Moradeta que no podia, doncs les seues ales s'havien quedat xicotetes.

   Moradeta es va disgustar molt i a partir d'eixe moment sempre estava molt trista. El saltamartí, que era amic de les fadetes, li digué que les seues ales no eren el més important sinó tota la gent que l'estimava. Aleshores, Tonet va treure de la seua guitarra un saquet de color marró que contenia pols màgics que servien per a volar. Moradeta, amb un gran somriure, va agafar el sac, va provar els pols màgics i va començar a alçar el vol. Estava meravellada i a la volta impressionada de veure com el seu amic Tonet li havia canviat la vida. Sempre estaria agraïda al saltamartí pel que havia fet per ella.

   La fadeta xicoteta havia tornat a ser aquella que pintava violetes i cantava amb un somriure que deixava a tot el món bocabadat.
Silvia Rodríguez Franch

diumenge, 13 de novembre de 2011

1, 2, 3, 4, 5, 6... De nou, a la premsa!


Ja fa temps que hem perdut el compte de les vegades que la nostra escola ha aparegut a la premsa, concretament al Diari Levante, el més llegit del País Valencià. Bé podríem demanar que ens dedicaren una "secció" al suplement AULA perquè la nostra presència és més que habitual entre les pàgines educatives del Levante. És, no cal dir-ho, tot un honor. Sobretot però, és un reconeixement a la nostra tasca pedagògica: aparèixer al diari no és cosa fàcil; les publicacions no és regalen. Un diari no publica activitats "qualssevol"; han de ser propostes ben interessants que, ja siga per com s'han dut a terme o pel seu contingut pedagògioc, pague la pena de publicar. Però no és suficient de fer les activitats: el o la mestra interessada en fer conèixer la seua experiència haurà d'ordenar-la conceptualment i explicar-la d'una manera suggerent en un article, tot adjuntant-hi alguna fotografia. I aquest treball extra i exigent l'has de fer sense cap garantia de res perquè l'últim pas d'aquest procés no depén de no saltres sinó de l'equip de redacció del diari. Només cal esperar i tenir la sort que l'escrit siga acceptat. Doncs, som molt afortunats perquè la setmana passada tornàrem a ser una de les escoles elegides! I he de dir que aquest cop estic especialment content perquè, per primera vegada, no he estat jo qui ha tingut l'inquietud d'explicar una activitat escolar i enviar-la a la premsa. Ha estat Marian, mestra d'Infantil 4 anys. L'escrit parla de la tradició de Tots Sants i de com els i les alumnes d'Infantil el celebraren a l'escola, allunyant-se de la "invasió" cultural que suposa la festa de Halloween. Per a mi ha estat una grata sorpresa i, des del bloc de l'escola, anime tots els mestres i les mestres del CEIP Covalta a seguir aquest apassionant camí per explicar les coses que fem a l'escola i dignificar encara més el nostre treball.


 Didac Botella i Mestres

(Podeu veure la notícia publicada fent clic en aquest enllaç: Tots Sants a Infantil! )


divendres, 11 de novembre de 2011

QUIN SOMNI MÉS ESTRANY

Havia passat la nit de les ànimes o si vols de les bruixes i bruixots, jugant pel carrer amb els meus amics i amigues i, amb açò del canvi d’ hora s’havia fet ben de nit sense adonar-me. En un moment, no quedava ningú al carrer i vaig decidir anar-me’n a casa. Mentre anava pensant en les meves coses inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulava com en les pel•lícules de por. De tant en tant, les restes d’ una finestra sense cristalls d’una casa abandonada i quasi en runes colpejava el corresponent marc o el que quedava d’ell. Per davant hi havia una zona encara més fosca ja que les perilles de dues bombetes foses no havien estat substituïdes pels operaris de l’Ajuntament, que no les podia pagar per falta de liquiditat. Les fulles dels arbres i algun que altre paper pujaven i baixaven del cel al ritme que els marcava el vent i, lluny es veia el resplendor d’algun llamp.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre com el carbó que corria travessant el carrer acompanyant-lo algun maulit i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi. Em vaig girar ràpidament per a veure qui era i no hi havia ningú, però tenia la sensació de que m’ estaven observant. Vaig sentir una risa per el cel, vaig vore que era una bruixa. Jo em vaig quedar un poc horroritzat. Vaig seguir avant. Algú em va disparar amb un arc però no em va pegar. De repent vaig trobar un cadàver penjant en un arbre. La cosa es va posar lletja. Vaig sortir del calvari molt esglaiat. Em vaig girar i…vaig vore un zombie! Vaig anar-me’n corrent, i no em va costar molt despistar-lo, ja que aquest anava caminant. Vaig continuar el meu camí. De sobte, vaig tornar a sentir la sensació de que m’ observaven. Em vaig girar i hi havia un exèrcit de vampirs davant de meu. Jo em vaig quedar bocabadat. L’única escapatòria que hi havia era entrar el cementeri. Els vampirs volien llepar-me la sang. En l’ interior del cementeri s’escoltava música. Vaig entrar i … allí estava Michael Jackson cantant el Trhiler ! Al cap d’ una estona van desaparèixer. Em vaig quedar arraconat, no podia escapar-me dels vampirs! Quan anaven a mossegar-me….em vaig despertar; tot era un somni ! Jo em vaig posar molt content.

Pau Benavent Quilis


dijous, 10 de novembre de 2011

CARUSO EN LA NIT DE HALLOWEEN


Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, o si vols de les bruixes i bruixots, jugant pel carrera amb els meus amics i amigues i, amb açò del canvi d’hora s’havia fet ben de nit sense adonar-me.

En un moment, no quedava ningú al carrer i vaig decidir anar-me’n a casa.

Mentre anava pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulava com en les pel•lícules de por. De tant en tant, les restes d’una finestra sense cristalls d’una casa abandonada i quasi en runes colpejava el corresponent marc o el que quedava d’ell. Per davant hi havia una zona encara més fosca ja que les perilles foses de dues fanals no havien estat substituïdes pels operaris de l’Ajuntament, que no les podia pagar per falta de liquiditat. Les fulles dels arbres i algun que altre paper pujaven i baixaven del cel al ritme que els marcava el vent i, lluny es veia el resplendor d’algun llamp.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre com el carbó que corria travessant el carrer acompanyant-lo algun maulit i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi. Em vaig girar ràpidament per a veure qui era i… oh! Quin esglai, no sabia qui era! En eixe precís moment vaig cridar:

- Aaahh!! Quina por! Tu qui eres!?

Jo sols sentia el “guau, guau” d’un gos i també unes rialles malvades; com era tan de nit i pel calvari estava molt fosc no em vaig adonar que era el meu gos Caruso disfressat de “mort vivent”. Jo li vaig preguntar:

-Caruso? Caruso?.

Ell tan sols em va respondre:

-“Guau, guau”.

Jo ja sabia que era ell, perquè sempre, quan li dius el seu nom lladra i vaig reconèixer el seu lladrit.

-Caruso, què fas ací?, que et passa? - li vaig preguntar.

Jo el veia molt espantat i incòmode. Jo també estava molt espantada i pensant dins de mi, vaig dir:

- Qui ha pogut disfressar a aquest gos? Si jo no tinc aquest vestit? Qui l’haurà disfressat?

De seguida vaig pensar que eren les meues dues cosines, perquè com en el dia de “Halloween” venia la meua cosina Clara de Cardiff i la meua cosina Belén sempre em deia:

-Úrsula, no vages pel calvari, i damunt de nit perquè és un lloc molt fosc i apartat del poble.

Li vaig dir a Caruso:

-Corre, corre! Busca a Belén i Clara!

Elles en sentir això, de seguida se’n van anar cap a casa meua a dissimular però com Caruso corria i corria més que elles, corria com un cavall!

Caruso i jo les vam pillar i li vaig preguntar a Belén:

-Tata, on està Clara?

Ella em va dir:

-Està en ta casa que com corre més que jo…

-Aah… i tata per què em vols fer aquesta por? - li vaig preguntar.

-Home qui no vol…? - va dir Belén.

-Això no ho digues! - vaig dir jo - tu sempre em vols fer por, ara, quines rialles eren eixes tan malvades?

Ella em va respondre:

-Clara ha vingut hui i t’ha comprat unes cosetes per a tu, i a mi m’ha comprat aquesta boqueta que polses ací i fa eixa rialla malvada.

Se’n vam anar a casa i allí vam veure a Clara tota disfressada. Ella ens va contar com s’ho havia passat i després ens va donar els regalets. A mi, com sap que sóc molt presumida i m’agrada com es pinta les ungles, em va comprar un pinta ungles. Després quan vam acabar, la meua cosina Belén, com li agraden molt les històries de por ens va contar una, dos, tres… bo, moltes històries i Clara i jo com som poregoses ens vam adormir i Belén es va quedar queta com un titot veient-nos dormint.

Úrsula

UNA NIT DE POR

Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, o si vols de les bruixes i bruixots, jugant pel carrer amb els meus amics i amigues i, amb açò del canvi d`hora s`havia fet ben de nit sense adonar-me`n.

En un moment, no quedava ningú al carrer i vaig decidir anar-me’n a casa.

Mentre anava pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulada com en les pel·lícules de por. De tant en tant, les restes d`una finestra sense cristalls d’una casa abandonada i quasi en runes colpejava el corresponent marc o el que quedava d`ell. Per davant hi havia una zona encara més fosca ja que les perilles de dues bombetes foses no havien estat substituïdes pels operaris de l`Ajuntament, que no les podia pagar per falta de liquiditat. Les fulles dels arbres i algun que altre paper pujaven i baixaven del cel al ritme que els marcava el vent i, lluny es veia el resplendor d`algun llamp.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre com el carbó que corria travessant el carrer acompanyant-lo algun maulit i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi vaig girar ràpidament per a veure qui era i vaig vorer una ombra negra que s’aproximava cap a mi. Pareixia que el meu cor anava eixir-se’n del cos i les cames em tremolaven. En aquest moment no vaig poder ni parlar ni moure`m, però els meus ulls estaven mirant una figura molt gran; li faltava una cama perquè coixejava i anava amb l’ajuda d’una crossa; era calb, tenia un ull tancat i una orella més gran que l’altra. Portava la roba bruta i trencada, i a més a més li acompanyava un gos negre. Al reaccionar, me’n vaig anar corrent però ell no em va agafar perquè no podia córrer tant amb una cama. Em vaig parar per a prendre alé, i al alçar el cap estava ahí, davant dels meus ”morros” i em va dir:

- Ja,ja,ja,t’he pillat ! UUUUhhh !

Jo vaig dir tota espantada i amb un filet de veu:

- Qui eres tu? i el monstre es va riure.

- No et dones compte de qui sóc jo?

- No, qui eres?

- Soc la teua cosina! Creies que era un monstre de veritat?

- Ah ! - la vaig interrompre - quin esglai m’has donat !

La meua cosina va cridar “ja podeu eixir !” I va eixir tota la meua família que estava amagada. Ma mare els va convidar a sopar en casa i vam estar fins les tres de la matinada parlant de la por que vaig passar.


I ... conte contat, ja s’ha acabat.

 
Meritxell





dimecres, 9 de novembre de 2011

LA CARTA MISTERIOSA I LES ÀNIMES DEL CALVARI

Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, jugant pel carrer amb les meues amigues i, amb açò del canvi d'hora, s'havia fet ben de nit sense adonar-me.

Mentre anava camí de casa pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulava com en les pel•lícules de por i feia pujar i baixar del cel les fulles caigudes dels arbres i altres papers que hi havien a terra. Lluny es veia el resplendor d'algun llamp i la foscor era cada vegada més gran.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre que maulava i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi... i: Ai! Que espant que m'has donat Adrià!!! Era el meu company de classe que feia una bona estona que m'estava seguint.

-Que fas tu ací? - li vaig preguntar.

-Doncs me'n vaig al calvari, que he quedat amb Àgata, Victor i Paula.

-I … jo puc anar amb vosaltres?

-Si no tens por ... doncs, si!

-Ara vinc! -vaig contestar amb molta il•lusió.

Quan vaig arribar tots estaven allí esperant-me i jo em vaig asseure; començava a alçar-se un vent molt gelat i aleshores, Adrià amb una veu misteriosa va dir: - Benvinguts a la vostra pitjor nit de totes les nits!, vaig a contar una història que mai l'oblidareu:

Era una nit freda i obscura com aquesta, un xiquet anomenat Omar acompanyat del seu millor amic Pau estaven jugant a la pilota al calvari, doncs al parc hi estaven fent obres; no tenien altre lloc per jugar, quan Omar va xutar massa fort la pilota i es va quedar en un profund orifici que hi havia sota un banc de pedra, destrossat i trencat. Aleshores Pau, el mes valent, va clavar la ma per agafar- la i quan la va treure, un fort vent va bufar i una carta misteriosa i vella, amb una taca roja, va eixir de l'orifici i va caure davant dels seus peus.

Inesperadament, Victor va interrompre: n , no po ... podries co con ... contar un altra hi ... his ... història? Aleshores Àgata amb un bon crit va dir : no sigues tant gallina; pareix mentida!!. Paula, interrompent-los, va dir : calleu faves! Deixeu que Adrià continue. Adrià va continuar contant la història.

Pau va obrir la carta misteriosa, que posava: "Aquesta nit tot el que llisca aquesta carta plorarà i totes les ànimes renaixeran per a conquistar aquest mon, que prompte desapareixerà".

Aleshores, Omar es va posar a plorar i Pau va dir:

- Segur que es alguna broma de mal gust.

En eixe mateix moment, una veu misteriosa va recitar un conjur que deia: "Ànimus molrid, ànimus maldit, ànimus RESUSIT!". De sobte, unes ombres obscures i tenebroses eixiren de l'orifici de baix del banc de pedra i: COOORREE! - va exclamar Pau.

Aleshores, una boira molt espessa va recobrir tot el calvari i una rialla molt lletja va ressonar. Juntament amb la boira, els xiquets van desaparéixer i ningú mai més va saber d'ells.-

Adrià va continuar contant que, totes les nits d'ànimes en el calvari del poble, s'escolta com dos xiquets juguen a la pilota.

- Aquesta es la llegenda de les dos ànimes del calvari.

De sobte, un soroll molt estrany ens va espantar.

- Però... qui està fent sorolls? - Va xisclar Víctor.

- Hi ha algú amagat? - Va dir Paula.

Tots estàvem espantats i al mateix temps inquiets.

Aleshores s'escoltaven les dotze campanades de l'ermita.

Nosaltres es vam agafar de les mans, fins i tot Adrià pareixia estar descolorit.

La lluna es veia gran i tenebrosa.

De sobte, del banc trencat, pareixien eixir flotant unes ombres molt estranyes i fantasmals figures; mai havien vist res paregut.

Voliem córrer però les nostres cames estaven paralitzades pel sobresalt; a la fi varem poder fugir.

Quan estàvem fora de perill, en les nostres cases, vam prometre no contar a ningú el que havíem vist, però a partir d'aquella nit mai mes tornaríem a burlar-se d'aquells que conten històries sobre el calvari i dels xiquets desapareguts.

Silvia Rodriguez Franch

dilluns, 7 de novembre de 2011

Robin Hood a l'Odeón!


Els alumnes de 4t a punt per anar cap al teatre!
Una vegada més les professores d' anglés del CEIP Elias Tormo i el CEIP Covalta, amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Albaida, hem organitzat una eixida al Cinema Odeon per veure una obra de teatre en anglès. Aquesta vegada la companyia Fòrum Teatre de València ens ha oferit, precisament, tot un clàssic de la literatura anglesa: Robin Hood. Òbviament però, es tractava d'una lliure i estrafolària adaptació! De fet, el títol de l'obra era "Robin and Hood", separant el nom i el cognom del protagonista de la història i fent veure que són dos persones diferents!

Uns alumnes participant en l'obra amb els actors
Com sempre els xiquets i les xiquetes han gaudit de valent amb el teatre i han pogut comprovar que encara que els seu nivell d'anglès no és molt alt, poden entendre perfectament una història explicada en eixa llengua. Eixe és un dels secrets del teatre: el poder de comunicar amb els gestos, el moviment i l'expressió corporal. Això van fer magníficament bé els dos actors que formen la companyia. I més d'una i més d'un van pensar que darrere de l'escenari hi havia un grapat d'actors perquè es disfressaven de un munt de personatges diferents i realment semblava que foren diferents actors! Ens van deixar bocabadats del seu domini teatral!

Tots i totes atentíssims i atentíssimes!
Fou una jornada ben divertida i profitosa ja que els alumnes, a més a més de passar-ho en gran, ballaren i cantaren les cançons en anglès. Han après divertint-se que és la millor manera d'aprendre les coses. És obvi que veure una obra de teatre en anglès no els ha fet aprendre a parlar però, com diem a l'escola, "tota pedra fa paret".

Sonia Ureña i Roig,
mestra d'Anglés del CEIP Covalta

dijous, 3 de novembre de 2011

CAMPIONES MES D'OCTUBRE DEL TERCER CICLE

Finalitzat el mes d'octubre, tenim a la guanyadora de lectura d'aquest mes. Tres llibres llegits i tres proves de lectura superades. Felicitacions a la guanyadora, Aitana Altabert Soler de 5é.





També tenim a les escriptores de les millors HISTÒRIES ESCRITES PER MI del mes, publicades a aquest blog. Són: Ágata García Nácher, Paula Guerola Izquierdo, Úrsula Guerola Tormo, i Silvia Rodríguez Franch.


Felicitacions a totes i a continuar així tots els mesos.

dimecres, 2 de novembre de 2011

CINE A HALLOWEEN

   La vesprada del dilluns dia 31 d’octubre, tal i com ens havia promès la nostra professora d’Anglès, es va projectar una pel·lícula, dintre de la commemoració del “Hallowen”. Com vegeu, podíem vindre disfressats per a l’ocasió.










ON SÓN LES CLAUS?

El Txema, era un xiquet que mai sabia on estaven les seues claus; sempre les perdia. Els pares de Txema, li van donar les claus, als 8 anys. La mare de Txema volia comprar-li un clauer, que quan fas una palmada, el clauer fa una musiqueta, o fer-li una butxaca especial. Un matí, un professor rus va anar amb la seva paradeta al mercat amb moltes, però que moltes coses diferents. La mare de Txema va anar amb Raül, el germà de Txema que té 3 anys, a comprar el pa. Anant a pel pa, Raül li diu a sa mare:
-Mira mare una paradeta de clauers ! Compra-li’n un al tete per que d’ací poc, és el seu aniversari.
La mare i Raül, van anar a la paradeta i Lluïsa, la mare d’ aquestos (Raül i Txema), li va preguntar a l’home:
-Perdona, hi ha clauers que quan fas una palmada fan musiqueta?
L’home li contestà:
-Si, si que hi ha, però valen 10 euros.
-No passa res, donam un i te’l pague – digué Lluïsa.
Quan aplegaren a casa, Lluïsa li ensenyà al Txema el clauer. El Txema li digué :
-Que bé ja no perdré les claus!
A l’ hora de sopar va vindre Rafa, el pare dels dos xiquets. El Txema li ensenyà el clauer, i el pare li digué:
-Molt bé fill, però sàpigues on te’l deixes, per si de cas la música no sona molt fort.
 Van sopar peix i salseta i a l’ hora d’anar-se’n a dormir, el clauer va sonar, per que a Raül li va caure l’aigua i va aplaudir. Al matí el Txema se’n va anar al col·legi. La mare de Txema li va donar el clauer, i el Txema digué:
-Mare, i si comença a sonar en el cole?
-Tranquil fill, almenys no perds les claus –digué Lluïsa.
La mare li va fer l’ esmorzar i “ale” a l’autobús. A l’ hora d’ entrar al cole, Mateo, el amic de Txema, li digué:
-Que Txema, ja saps on estan les claus?
- Si, perquè ma mare, m’ha  comprat un clauer que quan fas una palmada fa música – respongué Txema.

Rosa Maria, la novia de Txema, li va donar un bes, i a la vegada li va furtar les claus junt al clauer. Al Txema a l’hora d’ anar-se’n a casa, Rosa Maria li donà un altre bes i no li tornà, ni li furtà res. El Txema estava ja en casa i tocant-se les butxaques digué:
-On estaven les claus ? I el clauer ?
No sabia on podien estar les claus, i toca’n- se el cap digué:
-Doncs vaig a fer una palmada!
La qüestió era fer palmades i el clauer no apareixia. Fins que va vindre sa mare i li digué:
-Txema on estan les claus ?
-No ho se ! –digué Txema.
Era hora de dinar i Txema li digué a son pare:
-Pare si tu pergueres les claus, on t’amagaries ?
-Jo m’amagaria baix d’un pont. – digué son pare.
El Txema se’n anà baix d’un pont, i quan aplegà, allí estaven les claus amb el seu clauer.


                    Àgata García Nácher