CARUSO EN LA NIT DE HALLOWEEN

Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, o si vols de les bruixes i bruixots, jugant pel carrera amb els meus amics i amigues i, amb açò del canvi d’hora s’havia fet ben de nit sense adonar-me.

En un moment, no quedava ningú al carrer i vaig decidir anar-me’n a casa.

Mentre anava pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulava com en les pel•lícules de por. De tant en tant, les restes d’una finestra sense cristalls d’una casa abandonada i quasi en runes colpejava el corresponent marc o el que quedava d’ell. Per davant hi havia una zona encara més fosca ja que les perilles foses de dues fanals no havien estat substituïdes pels operaris de l’Ajuntament, que no les podia pagar per falta de liquiditat. Les fulles dels arbres i algun que altre paper pujaven i baixaven del cel al ritme que els marcava el vent i, lluny es veia el resplendor d’algun llamp.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre com el carbó que corria travessant el carrer acompanyant-lo algun maulit i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi. Em vaig girar ràpidament per a veure qui era i… oh! Quin esglai, no sabia qui era! En eixe precís moment vaig cridar:

- Aaahh!! Quina por! Tu qui eres!?

Jo sols sentia el “guau, guau” d’un gos i també unes rialles malvades; com era tan de nit i pel calvari estava molt fosc no em vaig adonar que era el meu gos Caruso disfressat de “mort vivent”. Jo li vaig preguntar:

-Caruso? Caruso?.

Ell tan sols em va respondre:

-“Guau, guau”.

Jo ja sabia que era ell, perquè sempre, quan li dius el seu nom lladra i vaig reconèixer el seu lladrit.

-Caruso, què fas ací?, que et passa? - li vaig preguntar.

Jo el veia molt espantat i incòmode. Jo també estava molt espantada i pensant dins de mi, vaig dir:

- Qui ha pogut disfressar a aquest gos? Si jo no tinc aquest vestit? Qui l’haurà disfressat?

De seguida vaig pensar que eren les meues dues cosines, perquè com en el dia de “Halloween” venia la meua cosina Clara de Cardiff i la meua cosina Belén sempre em deia:

-Úrsula, no vages pel calvari, i damunt de nit perquè és un lloc molt fosc i apartat del poble.

Li vaig dir a Caruso:

-Corre, corre! Busca a Belén i Clara!

Elles en sentir això, de seguida se’n van anar cap a casa meua a dissimular però com Caruso corria i corria més que elles, corria com un cavall!

Caruso i jo les vam pillar i li vaig preguntar a Belén:

-Tata, on està Clara?

Ella em va dir:

-Està en ta casa que com corre més que jo…

-Aah… i tata per què em vols fer aquesta por? - li vaig preguntar.

-Home qui no vol…? - va dir Belén.

-Això no ho digues! - vaig dir jo - tu sempre em vols fer por, ara, quines rialles eren eixes tan malvades?

Ella em va respondre:

-Clara ha vingut hui i t’ha comprat unes cosetes per a tu, i a mi m’ha comprat aquesta boqueta que polses ací i fa eixa rialla malvada.

Se’n vam anar a casa i allí vam veure a Clara tota disfressada. Ella ens va contar com s’ho havia passat i després ens va donar els regalets. A mi, com sap que sóc molt presumida i m’agrada com es pinta les ungles, em va comprar un pinta ungles. Després quan vam acabar, la meua cosina Belén, com li agraden molt les històries de por ens va contar una, dos, tres… bo, moltes històries i Clara i jo com som poregoses ens vam adormir i Belén es va quedar queta com un titot veient-nos dormint.

Úrsula