divendres, 18 de novembre de 2011

LA FADA I EL SALTAMARTÍ

   A la Selva Negra, va nàixer una ventrada d’una parella formada per una bonica fada, anomenada Marcela i un "gnom" molt baixet, anomenat Gnomeo.

   Sis fadetes d'un sol colp van nàixer i totes les criatures d'aquella Selva es van il•lusionar molt, doncs ja feia molts segles que no naixien sis fadetes d'un sol colp.

   Marcela i Gnomeo estaven molt contents però, al mateix temps preocupats; no tenien ni idea de com anomenar-les.

   Prop d'allí vivia un Saltamartí anomenat Tonet. Era molt simpàtic i agradable; li agradava molt botar i botar de branca en branca, però el que més li agradava era tocar la guitarra i compondre cançons per als seus amics.

   Tonet era molt amic de Gnomeo, doncs quan el gnom treballava sense parar, des del matí fins a la nit, li cantava cançons alegres i divertides per que treballara més a gust.

   El saltamartí sabia de la preocupació del seu amic i de la seua dona, i va tindre una molt bona idea: compondria una cançó per a les fadetes. Eixe seria el seu regal, una cançó pensant en quins noms podrien posar-los.

   Aquella cançó s'anomenava "Els colors de l’arc de Sant Martí", doncs les fadetes eren tant boniques com els colors de l'arc.

   Tonet va agafar els fulls de música i la seua guitarra i va començar a compondre la cançó, que deia:

"Per entremig de les flors, apareixen sis fadetes molt boniquetes;

Vermella, Tarongeta, Grogueta, Verdeta, Blaveta i las mes bonica Moradeta”.

   Vermella era la més alegre de totes, el que més li agradava era pintar amb el color roig maduixes, cireres i roselles.

   Tarongeta pintava taronges grosses i mandarines xicotetes, encara que sabia que els animals se les menjarien.

   Grogueta pintava amb molta paciència les llimes i el sol.

   Verdeta era molt treballadora i el que més li agradava era pintar l'herba i les fulles dels arbres.

   A Blaveta li agradava el silenci, per això pintava el cel blau després de les tempestes d'estiu.

   Moradeta, la més xicoteta; no per això la menys important, era la més simpàtica i li agradava pintar les violetes mentre cantava.

   La cançó va ser un èxit i des d'aquell mateix moment, les fadetes les anomenaren d'eixa manera.

   Les fadetes creixien al mateix temps que creixien les seues ales; a totes menys a Moradeta.

   Va arribar l'hora de provar a volar i Vermella, Tarongeta, Grogueta, Verdeta i Blaveta, ho van fer sense problemes; totes menys Moradeta que no podia, doncs les seues ales s'havien quedat xicotetes.

   Moradeta es va disgustar molt i a partir d'eixe moment sempre estava molt trista. El saltamartí, que era amic de les fadetes, li digué que les seues ales no eren el més important sinó tota la gent que l'estimava. Aleshores, Tonet va treure de la seua guitarra un saquet de color marró que contenia pols màgics que servien per a volar. Moradeta, amb un gran somriure, va agafar el sac, va provar els pols màgics i va començar a alçar el vol. Estava meravellada i a la volta impressionada de veure com el seu amic Tonet li havia canviat la vida. Sempre estaria agraïda al saltamartí pel que havia fet per ella.

   La fadeta xicoteta havia tornat a ser aquella que pintava violetes i cantava amb un somriure que deixava a tot el món bocabadat.
Silvia Rodríguez Franch

1 comentari:

  1. Una altra setmana la teua història mereix ser penjada al blog de l'escola. Continua així que ho fas molt bé.
    Tinc una classe amb unes quantes escriptores i algun escriptor en potència.
    Cal felicitar-los a tots i a totes: a l'alumnat (que ho fa cada setmana), als pares (que els han animat, recolzat i ajudat)i als mestres de cursos anteriors que els han ensenyat. També a Viri que va tindre la idea d'introduir les "Històries escrites per mi" al tercer cicle i de publicar les millors al blog. A tots i totes ... Gràcies!
    José Fernando

    ResponElimina