dijous, 10 de novembre de 2011

UNA NIT DE POR

Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, o si vols de les bruixes i bruixots, jugant pel carrer amb els meus amics i amigues i, amb açò del canvi d`hora s`havia fet ben de nit sense adonar-me`n.

En un moment, no quedava ningú al carrer i vaig decidir anar-me’n a casa.

Mentre anava pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulada com en les pel·lícules de por. De tant en tant, les restes d`una finestra sense cristalls d’una casa abandonada i quasi en runes colpejava el corresponent marc o el que quedava d`ell. Per davant hi havia una zona encara més fosca ja que les perilles de dues bombetes foses no havien estat substituïdes pels operaris de l`Ajuntament, que no les podia pagar per falta de liquiditat. Les fulles dels arbres i algun que altre paper pujaven i baixaven del cel al ritme que els marcava el vent i, lluny es veia el resplendor d`algun llamp.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre com el carbó que corria travessant el carrer acompanyant-lo algun maulit i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi vaig girar ràpidament per a veure qui era i vaig vorer una ombra negra que s’aproximava cap a mi. Pareixia que el meu cor anava eixir-se’n del cos i les cames em tremolaven. En aquest moment no vaig poder ni parlar ni moure`m, però els meus ulls estaven mirant una figura molt gran; li faltava una cama perquè coixejava i anava amb l’ajuda d’una crossa; era calb, tenia un ull tancat i una orella més gran que l’altra. Portava la roba bruta i trencada, i a més a més li acompanyava un gos negre. Al reaccionar, me’n vaig anar corrent però ell no em va agafar perquè no podia córrer tant amb una cama. Em vaig parar per a prendre alé, i al alçar el cap estava ahí, davant dels meus ”morros” i em va dir:

- Ja,ja,ja,t’he pillat ! UUUUhhh !

Jo vaig dir tota espantada i amb un filet de veu:

- Qui eres tu? i el monstre es va riure.

- No et dones compte de qui sóc jo?

- No, qui eres?

- Soc la teua cosina! Creies que era un monstre de veritat?

- Ah ! - la vaig interrompre - quin esglai m’has donat !

La meua cosina va cridar “ja podeu eixir !” I va eixir tota la meua família que estava amagada. Ma mare els va convidar a sopar en casa i vam estar fins les tres de la matinada parlant de la por que vaig passar.


I ... conte contat, ja s’ha acabat.

 
Meritxell





5 comentaris:

  1. Per fi una "Història" de Meri penjada al blog de l'escola! Qui ho anava a dir!`
    Ànim! Segur que faràs més per penjar.
    Per cert, t'has fixat que Manolito està un poc més plenet que tu?

    José Fernando

    ResponElimina
  2. Anim Meri que veus com tu si pots.

    ResponElimina
  3. aixo aixo ANIMOOOOOO
    ELS DE CINQUE AL PODER!!!
    JAJAJAJ!!!!



    silvia

    ResponElimina
  4. gracies jose fernando, ja m´agradaria penjar una altra, ho intentare.Un bes!


    meri

    ResponElimina
  5. gracies Silvia i tu tambe,anim a vorer si de major seras novel·lista!jeje


    Meri

    ResponElimina