dimecres, 26 de maig del 2010

A la taula i al llit...

En els xiquets i xiquetes és molt important l'activitat física, però no ho és menys l'alimentació, una quarta part dels joves pateixen d'obesitat o sobrecàrrega. A l'escola és un dels llocs on som concients d'açò, per això durant aquest curs, Encarna i els-les xiquetes d'infantil han fet per les vesprades tallers de cuina, es una bona manera, per no dir "la manera" de que l'alumnat se n'adone de la importància d'una bona alimentació.

Han assolit uns hàbits d'higiene, conèixen característiques pròpies de diferents aliments, hem intentat que desenvolupen un sentit crític per saber que convé menjar sense deixar-se dur per la publicitat...tot açò en un ambient molt lúdic en el que tots i totes han participat i col.laborat per a després poder-lo tastar amb els amics i les amigues.

Prompte portaran a casa un llibre de receptes, totes les han fet a escola, estaria molt bé que les posareu en pràctica junts, que vos les explicaren, que les tastareu, i que en provareu de noves...
Les mestres necessitem del vostre recolzament, pares i mares, per a que la nostra tasca educativa siga una realitat.


Marian Llàcer Pla

dijous, 20 de maig del 2010

FINALITZA L'ESCOLA PER A PARES I MARES DEL TERCER CICLE







Un curs més, finalitzem l’escola per a pares i mares del tercer cicle. Han estat nou sessions d’una hora i mitja a dues hores de durada cadascuna, en les quals, no solament hem explicat el que els vostres fills i filles estan fent a classe; també hem vist les errades i els encerts que fan, hem preparat o repassat els exàmens i les fitxes, hem parlat de comportament i actitud, d’activitats, d’innovacions, ... i heu estat les primeres o els primers en assabentar-se de les moltes novetats que hem introduït aquest curs per tal de millorar el funcionament del cicle, i sense dubte, millorant la relació pares / mares / professorat.
Al llarg d’aquest curs, han passat per aquestes sessions, la mare o el pare de més de 17 alumnes del cicle, i l’assistència mitjana ha estat de 10 mares o pares; sabem que alguns no poden assistir o bé per que treballen o bé per que tenen obligacions familiars que atendre.
De segur que el vostre esforç i interès es nota en els resultats que obtenim.
A tots, i especialment a totes, moltes gràcies per la vostra assistència. Heu estat un grup molt interessat, molt constant, ...; unes alumnes molt aplicades. Hem notat el vostre suport i la vostra confiança.
Amb el vostre recolzament intentarem continuar el curs vinent.



diumenge, 16 de maig del 2010

A L’AMIGA, A LA COMPANYA, … A LA MESTRA.









Com passa el temps! Ja fa dos anys que ens vas deixar, encara que sempre estaràs entre nosaltres, pels corredors, al pati, a la sala de professors, en les reunions de cicle, … a la teua darrera classe de 6é., en el record dels teus companys i companyes, de tots els que et van conèixer … i com no, de tots els teus alumnes, que de segur tampoc t’oblidaran.
Quant esforç, quant treball, quanta dedicació, quanta atenció a l’alumnat, … quanta amistat, quant trellat i seny, quanta companyonia, quanta alegria, … sempre disposta a fer un favor, a escoltar, a aconsellar, ...
Què prompte t’has anat! Com t’enyorem!



El teu company i amic José Fernando

dissabte, 15 de maig del 2010

NOVA ACTIVITAT ESCOLAR A 5é.

Vist el gran èxit que ha tingut la iniciativa de la professora Viridiana Boluda y que tan bons resultats ha donat en l’alumnat de 6é. millorant notablement l’expressió escrita, l’ortografia, la qualitat cal•ligràfica, el contingut i la coherència ... dels escrits, hem pensat posar-la en pràctica també en 5é.
Així, després d’una introducció i explicació per part d’aquesta meravellosa, innovadora i infatigable companya, i d’un torn d’intervenció dels alumnes i de les alumnes, anem a encetar una llibreta nova i exclusiva i una tasca nova:
HISTÒRIES ESCRITES PER MI.
Com a referència, es van presentar les llibretes d’alguns alumnes de 6é. i de 2n. de Primària. Així van poder comprovar l’evolució i el progrés que brillantment s’ha aconseguit.
A tots ens va sorprendre la qualitat i la bona presentació aconseguida pels alumnes del professor Pau Oltra de 2n. de Primària.
Aquest cap de setmana comencem. Ànim !!!

divendres, 14 de maig del 2010

Som uns set-ciències!

Som mestres, ens interessa la innovació en la intervenció educativa, l'atenció al desenvolupament integral dels alumnes des de la diversitat que tenim al nostre cicle.
Al principi de curs ens vam proposar fer tallers per les vesprades, cadascuna de les mestres vam pensar quína activitat ens agradava i a més consideravem interessant per als-les nostres alumnes d'infantil. Cristina, la mestra de recolzament, va pensar fer ciències, experiments. Ho vam considerar molt interessant, ja que considerem l'aprenentatge com un procés sempre en construcció.
A partir de les experiències que ella ens proposara investigaríem en grup, buscaríem estratègies, ens obligaríem a observar, analitzar, pendre decissions, avançar respostes, a reflexionar sobre els resultats i el que és quasi més important tindríem vivències i experiències amb altres.

Cristina s'ho ha passat bé, els xiquets i xiquetes d'infantil més encara si es pot. Hem disfrutat i aprés moltes coses, no sols els i les alumnes, sino també les mestres.

Marian Llàcer Pla

dijous, 13 de maig del 2010

Altra setmana de "Històries escrites per mi"

REFIA’T DE L’HORÒSCOP!

Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Aitana, que tenia una amiga que es deia Marta. A Marta li agradava molt estudiar els horòscops.

Quan Marta va estudiar el d’Aitana, es va donar compte que a l’endemà era un dia fatal per a ella i li va advertir que no eixira de casa, perquè si no li passarien coses males.

Aitana no s’ho creia i no va fer cas. Aleshores, eixe dia va eixir de casa. Va intentar botar un bassal, li va caure l’esmorzar dins, i a l’intentar agafar-lo li van caure les ulleres.
Quan va arribar al col•legi, va entrar l’última i li va tocar la cadira trencada que no volia ningú. Al cap d’una estona es va caure de la cadira i tota la classe es va riure d’ella.

A l’eixir al pati, tot l’entrepà estava banyat i no va poder mejar-se’l. Després al tornar a classe la senyo li va demanar les fitxes i no les tenia, no li havia passat mai això.

Cada vegada que passava més el temps es donava compte que era el pitjor dia de la seua vida. Mitja hora després van anar al menjador, a ella li tocava parar taula, va tropessar i va trencar dos gots; va haver de netejar-lo. Després li anaven a servir el plat, quan la mestra va tropessar i li va tirar tots els macarrons damunt, pensava que estava somiant.

A les cinc, quan va eixir del col•le, un xiquet, que estava jugant amb una pilota, li va pegar a l’ull i li’l va deixar morat. Quan va tocar al timbre de sa casa, Aitana va entrar corrent a la seua habitació i no va eixir en tot el que li quedava de dia.

Des d’aleshores sempre li fa cas a Marta quan li diu l’horòscop.

Mar Torres, 6é de primària.

dissabte, 8 de maig del 2010

El dels ulls blaus.

Si escric: Mohammad Abu Abdallach Ben Hudzäil al Sähuir, a la majoria no ens diu res llegir aquest nom tan llarg, si dic Al-Azraq, ja pareix que al menys a la gent d´Albaida ens sone com a poc a una filà de moros.
Al-Azraq, és la paraula que utilitzaven per a nomenar a aquest cabdil mudèjar: el dels ulls blaus. Nascut a Alcalà de la Jovada (1208), son pare era valí (càrrec administratiu, eren els governadors d'una provincia o part d'ella), sa mare era cristina. Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del s.XIII. Tingué la confiança i amistat del rei JaumeI.
Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment d'acords pels monarques cristians, els mudejars es revoltaren. La primera revolta va ser l'any 1244, Al-Azraq controlava els castells d'Ambra (Pego), Alcalà i va pendre el de Xàtiva, Dénia i Alacant, amb l' ajuda de Granada i d'Alfons X de Castella. En la segona revolta va acabar derrotat degut a la traició del seu conseller , Jaume I que era tot un cavaller, per la seua antiga amistat no l'empresonà i l'obligà a exiliar-se.
A la tercera revolta dels mudèjars, amb l'exercit comandat per Al-Azraq des de l'exterior cap Alcoi, en els seus antics dominis (Alcalà, Benissili, Pego, Benigànim o Benissulema). Alcoi fou defensada per quaranta cavallers que arribaren de Xàtiva i derrotaren a mort a Al-Azraq.
Els seus fills en un contraatac aconsegueixen Alcoi i Xàtiva. La revolta s'estengué per tot el regne i l'exercit musulmà destruí Llutxent i avançà per la Vall d'Albaida. Mentrestant Jaume I es posà malalt i mor el 27 de juliol de 1276.
Segons Labrado, Al-Azraq està soterrat en un castell de la Mariola, allí hi ha un tresor. Un dia a l'any el sol assenyala on està aquest amagat.


Marian Llàcer Pla

P.D.: Alguns autors atribueixen la festa dels moros i cristians a la remmemoració d'aquestes revoltes.
He llegit que va morir a principi d'aquest mes de maig, per això he fet l'escrit.

dijous, 6 de maig del 2010

Una activitat diferent: Històries escrites per mi

El meu nom és Carolina Soler i ara vaig a 6é de primària. M’agradaria contar-vos que és això d’Històries escrites per mi ja que és una activitat que ens ha enganxat a tots.

A cinqué de primària vam començar a escriure històries a una llibreta per tal de millorar l’expressió escrita. A principi de curs féiem moltes faltes, tan d’ortografia com d’expressió, però ara hem millorat molt. Una vegada a la setmana la senyo ens dicta un tros d’història i nosaltres a casa hem de resumir-la i continuar-la; altres vegades ens posa un tros de pel•lícula i nosaltres hem d’inventar-nos el final. També ens dóna un fragment d’un text i pensem i escrivim com s’acaba la historia. Després la senyo ens subratlla les faltes més grosses que hem fet cadascú i nosaltres hem de pensar com s’escriuen bé i tornar-li-ho a ensenyar. A les millors sol posar-nos un gomet amb una cara somrient, llegir-les a classe, posar-les a la revista de l’escola o, com ara, penjar-les al blog.

A mi aquesta activitat m’ha agradat molt perquè a més d’ensenyar-me a escriure també he aprés com presentar treballs; he utilitzat la imaginació i m’he entretés pensat coses divertides. Hem fet històries de tot tipus: d’amor, de riure, de tristesa, diaris de vacances i, fins i tot, una vegada escrivírem què passaria si a l’alçar-nos de matí ens donàrem compte de que havíem canviat de sexe! El millor ha sigut que a molta gent de la classe a qui no li agradava escriure ara escriu molt i millor.

Ací us mostrem una de les últimes històries seleccionades.

PENSA BÉ EL QUE FAS

Hola jo sóc Adina i no m’agrada la meua vida perquè es molt avorrida. M’agradaria ser una estrella del pop o una actriu. Una nit vaig veure una estrella volar i li vaig demanar un desig, li vaig dir:
-M’agradaria ser una estrella del pop i una actriu molt important.
Al dia següent quan em vaig alçar tenia una casa en Hollywood molt gran i la meua habitació estava plena de trofeus i botes d’or.
Un àngel va aparèixer en la meua habitació i va dir:
-El teu desig s’ha fet realitat, eres una estrella del pop i també una actriu molt presumida. També tens un pseudònim, Cassandra.
Jo em vaig quedar amb la boca oberta i vaig dir:
-Això és impossible. Estic somiant?
I l’àngel em va contestar:
-No però tu m’has demanat un desig i s’ha complit.
Vaig anar al menjador i en la porta hi havien molts fans esperant que obrira per a signar-los un autògraf. Li vaig preguntar a l’àngel que havia passat amb els meus amics i em va portar a l’escola Covalta on els vaig veure a tots. Tots van començar a cridar, ningú em reconeixia com a Adina si no com a Cassandra. Tots venien cap a mi però l’àngel em va tornar a Hollywood, a ma casa. La meua família era diferent. Però no trobava al meu germà, ell no vivia en ma casa. Açò del desig no em va agradar molt perquè els meus amics no em veien com a una amiga i la meua família era molt distinta. Li vaig voler demanar altre desig a l’àngel però ja no es podia.
Passat un temps vaig veure el meu germà i li vaig preguntar perquè se n’havia anat i em va respondre que perquè no li agradava la meua vida. Jo li vaig dir:
-Era millor quan era un persona normal, veritat?
I ell va dir:
-Si… Tant de bo no hagueres sigut mai famosa sinó una persona normal.
En aquell moment hi havia una estrella volant, vaig tancar els ulls i vaig tornar a demanar un desig. Al dia següent, quan em vaig alçar, era una persona normal i era molt millor, m’alegrava de tornar a tindre una vida tranquil•la.
Adina Rusu (6é de primària)

dimecres, 5 de maig del 2010

Mar i el Premi Sambori

Tothom coneix el Premi Sambori. Allò que, potser, desconeixeu és que aquest premi literari impulsat per Escola Valenciana és el més important d'Europa pel que fa a participació. El Sambori va nàixer sense fer soroll ara fa tretze anys, gràcies a la il·lusió d’una gent que ha treballat sempre amb l’objectiu de recuperar la normalitat d’una llengua i una cultura malferides. I, després d’una llarga travessia i de vèncer mil i una adversitats, s’ha convertit en un fenomen social d’enorme rellevància, que ha traspassat les fronteres de l’escola –el concurs s’ha expandit cap als instituts i la Universitat–, de la llengua -també participen alumnes castellanoparlants –i del nostre territori– hi prenen part escoles d’arreu del domini lingüístic català–. L’esforç de Escola Valenciana -Federació d'Associacions per la Llengua- i dels mestres d’aquest País, ha donat els seu fruit: cada any, desenes de milers de xiquets i xiquetes usen el valencià per imaginar i escriure històries de tota mena. Això és donar vida i prestigi a una llengua. Uns, experimenten i investiguen amb l'escriptura la parla que han fet servir tota la vida, tot construint el seu pensament; els altres, li perden la por i s'entusiasmen per aprendre una llengua que no és la seua. Aquesta és la millor contribució: el Sambori ha estat l'inici de l'aventura d'escriure per a milers d'infants. I també la millor garantia de futur per a la nostra llengua perquè una llengua que s'escriu és una llengua que s'estimarà. Aquest curs la classe de 6è de la nostra escola hi va participar. Viri -la seua tutora- em va cedir tres classes de valencià per treballar amb ells diferents aspectes relacionats amb l'expressió escrita i la creació literària. Un cop els vaig proposar diferents estratègies, els vaig encoratjar per a que iniciaren les seues històries. Hi hagué diverses que mereixien representar els i les nostres "majors" al certamen però, sense cap mena de dubtes, l'escrit de Mar Torres sobreeixia sobre els demés. Malauradament, el jurat del Premi Sambori ha de fer una tria molt severa ja que, d'entre l'allau d'històries que s'hi presenten, només tres de cada cicle educatiu i de cada comarca, poden ser premiades. El Bitllet Viatger no fou premiada però, en la meua opinió, ho mereixia com la que més. I ho diu una persona que va llegir totes les històries de 3r cicle que es van presentar per participar en el Sambori de la Vall d'Albaida. Podeu jutjar-ho vosaltres mateix. Enhorabona, Mar!

Didac Botella i Mestres


EL BITLLET VIATGER

Hola sóc un bitllet de 20 € i vaig a contar-vos la meua història.

Tot va començar així...

Jo vaig nàixer en una màquina, volia ser un bitllet de 500 € però em va tocar ser de 20€. Quan ja hi havia un grup molt gran de bitllets ens van portar al banc. Un dia de molta calor estàvem ben tranquils dins de la caixa forta, quan vam sentir uns sorolls que no sabíem què eren. Un bitllet de 50€ va dir:

-Això pareixen dispars, perquè una volta ja va passar. Un company meu de 20€ m’ho va dir. Entren uns homes amb la cara tapada i se’ns emporten. Quina por!

-Això no pot ser, soles passa a les pel·lícules –li va dir, un bitllet de 10€.

Però al moment vam veure com un home amb un passamuntanyes obria la caixa. Ens va començar a agafar a tots en grapats i ens van posar en un sac molt gran. Estàvem tots molt espantats perquè no sabíem que anava a passar. Els lladres van eixir fugint amb una moto, però els policies els van perseguir. De tant de pressa com anava la moto van caure i tots els bitllets van eixir volant. Jo em vaig fer molt de mal i em vaig quedar enganxat en un albelló d’una claveguera.

Al cap d’una setmana un xiquet em va agafar. Es deia Pere. Pel seu aspecte no deuria tenir més de 12 anys. Estava molt content d’haver-me trobat. De sobte, va entropessar amb una pedra i va caure. Vaig eixir volant i com que feia molt de vent vaig desaparèixer ràpidament. L’aire em portava d’un lloc a un altre, fins que una dona em va trobar. Em va agafar, es va posar molt contenta i em va guardar en el seu bolso.

Allí estava molt sol perquè no hi havia ninguna moneda ni bitllets i es que la dona era molt pobreta. Gràcies a mi va poder comprar menjar per als seus fills. Quan el va comprar em va donar a la botiguera, que es deia Maria, i vaig acabar dins de la caixa registradora.

M’ho vaig passar molt bé amb tots els bitllets i les monedes que hi havia perquè em van contar les seues aventures. A l’endemà la botiguera em va portar al banc. En va agafar un xic molt simpàtic. Damunt la seua taula hi havia una plaqueta on és podia llegir “Pablo” així que de seguida vaig saber com es deia. Al cap d’una setmana em va donar a una parella de nuvis a punt de casar-se. Aquests em van portar a una pastisseria per a comprar el pastis del convit.

Uns dies després, Reme, la dona de la pastisseria, em va regalar al seu net Enrique, perquè era el seu aniversari. Des d’aleshores que estic en una vidriola en forma de porc, esperant a que algun dia l’ompli de molts bitllets com jo. Quan ja no càpiga ningú més, la trencarà per a comprar-se una bici molt moderna, que és el seu somni. Però ja no vull viatjar més perquè estic molt a gust amb Enrique. Tots els dies em treu de la vidriola i ens compta, a mi i als altres bitllets i monedes. Deu, vint, trenta... Cada vegada en som més. Avui n’ha comptat 65 i mig, encara que pense que s’ha equivocat perquè ha comptat una moneda de 2 euros com si fos de 1 euro. Estic contenta perquè la bici que vol val 400 euros i això vol dir que encara estarem amb ell molt de temps. Però un dia ens canviarà per la bici i haurem d’anar-nos-en i seguir el nostre camí. Quan eixe dia arribe estaré trista però també contenta perquè l’hauré ajudat a complir el seu somni.

dissabte, 1 de maig del 2010

Bé està el que bé acaba... i continua...

Josep ens va acollir amb un somriure, ja ho tenia quasi tot , en un tres i no res vam acabar d'embastar la presentació. Només faltava el més important en aquesta història... els xiquets i xiquetes de la nostra escola.

Un poquet abans de l'hora van començar acudir, estavem tots i totes els-les que formem part de l'escola: pares i mares, alumnes i companys-es del nostre centre i d'altres. Va estar molt bé, era l' escola però a la biblioteca.
Jo pensava en els alumnes: que deuen sentir quan veuen que l'obra de teatre que ells i elles protagonitzaren ha guanyat un premi?, saben que hi ha poca gent que apareix en un llibre? que pensen quan veuen al seu mestre?, i els d'infantil?... Quan Dídac signava els llibres, no parava d'escoltar una veueta que dia: Dídaaac, Dídaaac, Dídaaac... mire i veig a Ximo de 3 anys en un cantó de la taula i en un llibre a la ma, estirava tot el que podia el braç per a que ell se n'adonara... que passava en eixos moments pel seu cabet?.


Marian Llàcer Pla