Mar i el Premi Sambori

Tothom coneix el Premi Sambori. Allò que, potser, desconeixeu és que aquest premi literari impulsat per Escola Valenciana és el més important d'Europa pel que fa a participació. El Sambori va nàixer sense fer soroll ara fa tretze anys, gràcies a la il·lusió d’una gent que ha treballat sempre amb l’objectiu de recuperar la normalitat d’una llengua i una cultura malferides. I, després d’una llarga travessia i de vèncer mil i una adversitats, s’ha convertit en un fenomen social d’enorme rellevància, que ha traspassat les fronteres de l’escola –el concurs s’ha expandit cap als instituts i la Universitat–, de la llengua -també participen alumnes castellanoparlants –i del nostre territori– hi prenen part escoles d’arreu del domini lingüístic català–. L’esforç de Escola Valenciana -Federació d'Associacions per la Llengua- i dels mestres d’aquest País, ha donat els seu fruit: cada any, desenes de milers de xiquets i xiquetes usen el valencià per imaginar i escriure històries de tota mena. Això és donar vida i prestigi a una llengua. Uns, experimenten i investiguen amb l'escriptura la parla que han fet servir tota la vida, tot construint el seu pensament; els altres, li perden la por i s'entusiasmen per aprendre una llengua que no és la seua. Aquesta és la millor contribució: el Sambori ha estat l'inici de l'aventura d'escriure per a milers d'infants. I també la millor garantia de futur per a la nostra llengua perquè una llengua que s'escriu és una llengua que s'estimarà. Aquest curs la classe de 6è de la nostra escola hi va participar. Viri -la seua tutora- em va cedir tres classes de valencià per treballar amb ells diferents aspectes relacionats amb l'expressió escrita i la creació literària. Un cop els vaig proposar diferents estratègies, els vaig encoratjar per a que iniciaren les seues històries. Hi hagué diverses que mereixien representar els i les nostres "majors" al certamen però, sense cap mena de dubtes, l'escrit de Mar Torres sobreeixia sobre els demés. Malauradament, el jurat del Premi Sambori ha de fer una tria molt severa ja que, d'entre l'allau d'històries que s'hi presenten, només tres de cada cicle educatiu i de cada comarca, poden ser premiades. El Bitllet Viatger no fou premiada però, en la meua opinió, ho mereixia com la que més. I ho diu una persona que va llegir totes les històries de 3r cicle que es van presentar per participar en el Sambori de la Vall d'Albaida. Podeu jutjar-ho vosaltres mateix. Enhorabona, Mar!

Didac Botella i Mestres

EL BITLLET VIATGER

Hola sóc un bitllet de 20 € i vaig a contar-vos la meua història.

Tot va començar així...

Jo vaig nàixer en una màquina, volia ser un bitllet de 500 € però em va tocar ser de 20€. Quan ja hi havia un grup molt gran de bitllets ens van portar al banc. Un dia de molta calor estàvem ben tranquils dins de la caixa forta, quan vam sentir uns sorolls que no sabíem què eren. Un bitllet de 50€ va dir:

-Això pareixen dispars, perquè una volta ja va passar. Un company meu de 20€ m’ho va dir. Entren uns homes amb la cara tapada i se’ns emporten. Quina por!

-Això no pot ser, soles passa a les pel·lícules –li va dir, un bitllet de 10€.

Però al moment vam veure com un home amb un passamuntanyes obria la caixa. Ens va començar a agafar a tots en grapats i ens van posar en un sac molt gran. Estàvem tots molt espantats perquè no sabíem que anava a passar. Els lladres van eixir fugint amb una moto, però els policies els van perseguir. De tant de pressa com anava la moto van caure i tots els bitllets van eixir volant. Jo em vaig fer molt de mal i em vaig quedar enganxat en un albelló d’una claveguera.

Al cap d’una setmana un xiquet em va agafar. Es deia Pere. Pel seu aspecte no deuria tenir més de 12 anys. Estava molt content d’haver-me trobat. De sobte, va entropessar amb una pedra i va caure. Vaig eixir volant i com que feia molt de vent vaig desaparèixer ràpidament. L’aire em portava d’un lloc a un altre, fins que una dona em va trobar. Em va agafar, es va posar molt contenta i em va guardar en el seu bolso.

Allí estava molt sol perquè no hi havia ninguna moneda ni bitllets i es que la dona era molt pobreta. Gràcies a mi va poder comprar menjar per als seus fills. Quan el va comprar em va donar a la botiguera, que es deia Maria, i vaig acabar dins de la caixa registradora.

M’ho vaig passar molt bé amb tots els bitllets i les monedes que hi havia perquè em van contar les seues aventures. A l’endemà la botiguera em va portar al banc. En va agafar un xic molt simpàtic. Damunt la seua taula hi havia una plaqueta on és podia llegir “Pablo” així que de seguida vaig saber com es deia. Al cap d’una setmana em va donar a una parella de nuvis a punt de casar-se. Aquests em van portar a una pastisseria per a comprar el pastis del convit.

Uns dies després, Reme, la dona de la pastisseria, em va regalar al seu net Enrique, perquè era el seu aniversari. Des d’aleshores que estic en una vidriola en forma de porc, esperant a que algun dia l’ompli de molts bitllets com jo. Quan ja no càpiga ningú més, la trencarà per a comprar-se una bici molt moderna, que és el seu somni. Però ja no vull viatjar més perquè estic molt a gust amb Enrique. Tots els dies em treu de la vidriola i ens compta, a mi i als altres bitllets i monedes. Deu, vint, trenta... Cada vegada en som més. Avui n’ha comptat 65 i mig, encara que pense que s’ha equivocat perquè ha comptat una moneda de 2 euros com si fos de 1 euro. Estic contenta perquè la bici que vol val 400 euros i això vol dir que encara estarem amb ell molt de temps. Però un dia ens canviarà per la bici i haurem d’anar-nos-en i seguir el nostre camí. Quan eixe dia arribe estaré trista però també contenta perquè l’hauré ajudat a complir el seu somni.