diumenge, 28 de març de 2010

Pensant en la mona de Pasqua

Aquest matí he tallat com tantes setmanes la cama a la senyora Quaresma, i me n´he adonat que... ja ve Pasqua!, dies que dediquem a eixir ja arribada la primavera. Són uns dies molts importants en la nostra tradició, tant que tenim moltes dites i refranys que fan referència a aquets :

"Pasqua i Nadal, s´esperen amb alegria i passen com altre dia"
"Li han fet la Pasqua"
"Ous,ous, bona Pasqua, bon dijous! "
"Moltes gotes de cera fan un ciri pasqual"
"Són novios de Pasqua"
"Diumenge de Rams, mona entre mans"
"Pasqua sense ous, com Nadal sense torrons"

La pregunta que més fem o que ens faran aquets dies és: I tu? On t'has menjat la mona?.
La mona, és el menjar més característic de la Pasqua, pereix ser que el terme ve segons uns dels llatí (vianda), altres de l' àrab (muna, provisions per a la boca) i pot ser segons Amades, fa referència a un tribut feudal (els vasalls pagaven als senyors amb ous). Ho mirem com ho mirem, complim amb els requisits: se la mengem en Pasqua, porta ou i els adults la regalem als nostres menuts.
Es important que la mona porte ou, quan era xicoteta recorde que a casa el bollíem amb safrà o ceba per a donar-li color. La mona sol menjar-se al camp, a la serra o a la platja, sempre en llocs oberts amb contacte amb la natura i acompanyats dels amics i amigues o familiars. Tenim per costum un xicotet ritual que fa molta risa quan el fas, però no tanta quan te'l fan: abans de menjar-se l´ou hem de seguir la norma que ens han ensenyat els nostres, l'ou va de muscle a muscle i després al cap de la persona més pròxima a nosaltres seguint la següent oració:
"Ací em pica (muscle esquerre)
ací em cou (muscle dret)
i ací el trenque l´ou" ( cap de la persona més pròxima).


Marian Llàcer Pla

dissabte, 27 de març de 2010

Escriure l'experiència


El tren ens retornava cap a Albaida, després de la nostra proesa. A les cares dels i les alumnes s'entremesclava la intensa fatiga amb el desig d'una dutxa calenta i la promesa d'una plàcida nit. Sobretot però, podia percebre als seus rostres l'emoció de tornar a casa: no hi ha res com allunyar-te dels teus per adonar-te'n de com te'ls estimes i els necessites. Abans d'acomiadar-nos però, els vaig demanar una última cosa: una mena de favor. Volia que escriviren l'experiència, que m'explicaren -amb la tranquil·litat que només l'escriptura permet- les seues sensacions al llarg de la travessia. Escriure per conèixer-nos per dins; escriure per recordar amb nitidesa; escriure per tornar a gaudir de l'experiència, ara dins de cadascú. No volia una redacció; no volia un resum: volia saber què havien sentit, volia saber què era allò que més els havia emocionat. Els vaig dir que ningú no hi estava obligat i que, òbviament, l'activitat no tindria nota. Però també els vaig dir que era la millora manera que tenien d'agrair-me l'esforç d'haver-ho preparat tot. I l'esforç, novament, tindria un premi: l'escrit més bonic seria publicat al bloc de l'escola. Dilluns, la gran majoria d'alumnes em va entregar un full. Com sempre, alguns ho van fer com un tràmit, una mica obligats per no quedar malament amb mi. Ho entenc: escriure requereix de temps i de paciència, i jo també he sigut alumne de 5è i de 6è... D'altres però, com Violant, Roberto, Adina, Mar, Jaume o Fàtima van escriure un text magnífic. Tanmateix, n'hi ha un que desprén una emoció especial, que ha estat escrit amb molta elaboració i delicadesa, a més a més de gaudir d'una excel·lent presentació. Enhorabona, Marta!


EXCURSIÓ AL MONTCABRER
El dia de l'excursió jo estava molt nerviosa i tenia ganes que arribara el tren. Quan estàvem a l'estació, Marian va passar llista i, de seguida, va arribar el tren. En el tren estàvem assegudes Natàlia, Irene, Violant i jo, fent-se fotos. En un moment, vam arribar a l'estació d'Agres. Què contenta que estava! Didac ens va explicar a tots unes quantes coses sobre la història de l'estació i vam començar a caminar. Quan vam arribar a Agres tot estava molt empinat. Al principi pensava que no anava arribar ni al santuari però finalment vam arribar tots i totes. Allí, esmorzàrem i recobràrem forces. En acabar d'esmorzar vam continuar el camí. Vam pujar, pujar i pujar fins que vam arribar al refugi. Allí, vam parar per posar-nos crema solar i vam anar a la Cava Arquejada on vam menjar i també ens vam fer fotos. Després continuàrem el camí i, a la fi, arribàrem al cim del Montcabrer. Després de dinar vam fer una activitat per escoltar i mirar el paisatge i la natura en silenci. Va ser un moment que no oblidaré mai: vaig sentir xiular el vent. Quan baixàvem, vam veure neu gelada i evitàrem xafar-la per no relliscar. Més endavant vam trobar un creuament de camins i no sabíem quin era el camí per anar al barranc del Cint. Didac ens va guiar per una senda perquè no volia arriscar-se a perdre el tren. Teníem tots molt mal de peu però vam continuar fins l'estació d'Alcoi. Didac ens va dir que com s'havíem portat molt bé ens anava a comprar un gelat. Després, vam pujar al tren i vam seure Roberto, Tomás, Natàlia i jo. Estava contenta perquè tornàvem cap a casa i, per un altre costat, no volia tornar perquè m'ho havia passat molt bé. En arribar, ma mare, mon pare i el meu germà m'estaven esperant a l'estació amb moltes ganes de veure'm. La veritat és que m'ho havia passat molt bé, encara que estava molt cansada.

Marta Morrió (5è)

dimarts, 23 de març de 2010

Una travessia inoblidable


De vegades, les paraules no són suficient. De vegades, les paraules no poden transmetre la intensitat i l'emoció d'una experiència. Podria començar a descriure la nostra travessia per la Mariola però sé que fracassaria en l'intent: s'entremesclen tantes sensacions i imatges que qualsevol adjectiu quedaria curt. Foren dotze hores d'excursió que passaren volant entre natura, rialles i paisatges bellíssims. Qui pot explicar la sensació de contemplar l'antiga estació d'Agres? Pot alguna paraula transmetre amb tanta eloqüència la idea de l'oblit i el pas del temps? Quines paraules poden fer sentir la tranquil·litat d'esmorzar al costat d'un santuari de més de cinc segles d'antiguitat amb el calor del primer sol del matí? I els aromes de la Mariola? És poden explicar? Quines paraules poden transmetre la sensació de grup, d'unió, de compartir converses i camí, de sentir que som un tot? I la Cava Arquejada? Qui s'atreviria a descriure una construcció tant indescriptiblement bella? I com es tradueix en paraules fer el cim del Montcabrer?

Qualsevol intent de descripció és inútil: no s'acostaria ni de lluny a la realitat que visquérem durant aquella passetjada pel cor de la serra Mariola. Per això, he volgut regalar aquesta inoblidable experiència als alumnes de 5è i 6è de la nostra escola. Per això l'he volgut compartir amb ells. Precisament per això: perquè no els la podia explicar.

Didac Botella i Mestres

Sempre plou quan no hi ha escola???


L'organització metereològica mundial va establir el dia 23 de març com el "Dia internacional de la metereologia". L' objectiu és que se n´adonem de la importància que té la cura del clima com a factor prioritari per a la conservació dels ecosistemes i en conseqüència per al desenvolupament.
No sol ser un centre d'interés que es treballe amb freqüència a les aules, però deuríem començar a dedicar-li un temps; tots els informes publicitats pel "Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic" de l´ONU, estableixen que patirem un increment de pluges torrencials, més ones de calor i un augment de la salinitat del mar.
No sé perque quan pense o veig qualsevol cosa sobre el canvi climàtic sempre em venen al cap els versos de "Veles e vents" del nostre gran poeta Ausiàs Marc (1400-1459) i pense, en realitat no seria un visionari?

9 Bullirà.l mar com la caçola'n forn
10 mudant color e l'estat natural
11 e mostrara voler tota res mal
12 que sobre si atur hun punt al jorn
13 grans e pochs peixs a recors correran
14 e cerquaran amaguatalls secrets
15 fugint al mar hon son nudrits e fets
16 per gran remey en terra eixiran

I vosaltres, que hi penseu?

Marian Llàcer Pla

dilluns, 8 de març de 2010

Sense ofici ni benefici


"El dia en que l'home es va apoderar del llenguatge, es va apoderar de la història i de la vida. En fer-ho ens va silenciar. Jo diria que la gran revolució d'aquest segle és que les dones recuperen la veu" Marcela Serrano, Xile 1951.
Maria de Nazaret, Clara Campoamor, Cleopatra VII, Rosa Roig Soler, Carmen Martín Gaite, Teresa de Calcuta, Juana de Arco, Maria Sklodowska (Curie), Margaretha Geertruida Zella (Mata Hari), Frida Kahlo, Federica Montseny, Edith Piaf, Lilith, Mariana Pineda, Pilar Miró, Norma Jean, Dolores Ibàrruri... dones, dones intelectuals, abadeses, mares, científiques, escriptores.... Simplement dones, som la meitat de la humanitat. Hui ha de ser un dia especial per a les dones, i com molt bé diu Elsa López: "Jo pregaria als homes que creuen en una societat justa: que ens miren amb els ulls de l'admiració i de la sorpresa, que ens nomenen, que ens designen pel nostre nom i pel que significa. Que ens ajuden a construir una societat madura on a l'anunciar la nostra presència, homes i dones per igual, s'alcen dels seients amb devoció i respecte. No puc demanar més. Ni menys".
He tingut la necesssitat d'escriure perque no pare de donar-li voltes al que va passar l'altre dia a classe de 5 anys. Treballem els oficis a partir del conte "Que seré de fadrina?". La protagonista cada dia vol tenir un ofici diferent quan siga major, per suposat que hi ha oficis al conte que fins fa uns anys eren considerats "oficis d'homes". Els pregunte als-les xiquets i xiquetes: I les vostres mares? En que treballen?... Em quede bocabadada quan alguns i algunes contesten: Ma mare no és res... No treballa en res...

Marian Llàcer Pla

diumenge, 7 de març de 2010

Preparant l'eixida al Montcabrer


Com bé vaig escriure a una de les notes que vaig fer arribar als pares i les mares de 5è i 6è, que els alumnes coneguen la terra on viuen "és el primer pas per poder començar a estimar-la". Qui coneix, respecta; i qui respecta, estima. Aquesta és la idea, el leiv motif que m'empeny a organitzar tota mena d'eixides amb els alumnes de l'escola, especialment relacionades amb la natura i el territori.

Durant el curs 2007-2008 les classe de 2n i 3r cicle ens acostarem fins Beniatjar per enfilar la serra del Benicadell fins la casa dels guardes. L'eixida era exigent i, només un grup d'alumnes de 3r cicle -els qui van voler-, continuaren el camí cap al cim amb Pedro (6è), Àngela (5è) i jo mateix, mentre la resta de "l'expedició" es quedava a una zona recreativa a tocar de la casa dels Guardes. Finalment, degut a l'escarpada forma del cim del Benicadell i el gran nombre d'Alumnes que van voler continuar, per seguretat vam decidir d'agafar el desviament cap a la cava del Benicadell. Tinguérem el temps just per admirar la bellesa d'aquesta construcció, testimoni silenciòs d'una vida i un temps que ja no existeixen, i contemplar en silenci el magnífic paisatge de la Vall d'Albaida, abans d'iniciar la tornada cap a Beniatjar. L'eixida va concloure amb la visita a la vila d'Otos, on una amable jove ens féu de guia per la ruta dels rellotges de sol.

L'any passat, férem dues eixides ben especials. A l'octubre de 2008, ens acostàrem amb els i les alumnes de 2n i 3r cicle fins a la ciutat de València per fer un tomb pel casc antic i conèixer la seua història. Era el nostre petit homenatge al Rei en Jaume, en el seu 800 aniversari (1208-2008). Uns mesos després (febrer'09) els i les alumnes de 5è i 6è s'enfilaren fins a la Covalta, un dels paratges més emblemàtics de la comarca, per conèixer la cova i la serra que dóna nom a la nostra escola. Fou, també, una excursió deliciosa i constructiva.

Ara, és el torn del Montcabrer i de l'emblemàtica serra Mariola. Si tot va bé, el dia 17 de març els i les alumnes de 5è i 6è, Marian (mestra d'Infantil 5 anys de l'escola) i jo mateix, agafarem el tren Xàtiva-Alcoi de bon matí per acostar-nos a Agres. Un cop hi baixem, ens espera una llarga travessia que ens permetrà de creuar la serra Mariola de nord a sud. Al llarg d'aquesta exigent i entranyable passejada, recorrerem sendes enigmàtiques, admirarem el Santuari de la Mare de Déu del Castell i la Cava Arquejada, tractarem de fer el cim d'una de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià i travessarem el majestuós barranc del Cint, que ens permetrà d'arribar a Alcoi a boqueta de nit, des d'on agafarem, novament, el tren Xàtiva-Alcoi, que ens retornarà cap a Albaida. Serà, de nou, una eixida que els alumnes no oblidaran mai. L'experiència els permetrà de conèixer una mica millor el País on viuen i, potser, quan siguen grans, gràcies al Montcabrer i la serra de Mariola, també se l'estimaran com ho faig jo.

Didac Botella i Mestres

PD: Si voleu saber més al voltant de la nostra ruta feu clic a l'enllaç que incloc una mica més avall. És un document .pdf on una colla excursionista narra la seua particular travessia Agres-Montcabrer-Alcoi. L'única diferència és que nosaltres, en principi, seguirem l'itinerari marcat en punts verds (que coincideix amb la GR-7) i no la drecera per la qual optaren els excursionistes, marcada en punts blaus.

http://www.uv.es/cantaree/Fitxes%20excursionistes/21-Montcabrer.pdf