dilluns, 18 de juliol de 2011

Un final "made in Hollywood"


L'estrèpid de la preparació i el posterior i merescut descans de tots els qui hem estat involucrats en l'organització del III Festival de Teatre Escolar d'Albaida han impedit d'escriure l'obligada crònica dels fets quan s'escaia. Ara, pràcticament un mes després, sembla que l'escrit estiga una mica desfasat. Però no volia acomiadar-me del bloc i de l'escola sense fer-ne una mínima referència. Finalment, la tercera edició de Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra... fou un èxit sense precedents: és, sense cap mena de dubtes, l'edició més aconseguida de les tres que hem celebrat. Fa igual des d'on es mire: la quantitat i qualitat dels muntatges; l'emplaçament -per fi gaudírem d'un Cinema Odeón en condicions-; el magnífic disseny del cartell i el díptic; l'èxit de l'Acte de Presentació; l'assistència de públic... Tot anà com una seda i, tanmateix, ja no en queda res més que un plàcid record. Sembla mentida que una cosa tant intensa i que ha demanat de tant de treball puga diluir-se tant ràpidament en el present de la vida.


Tampoc no volia perdre l'ocasió per mostrar un fragment del muntatge "El secret de l'escola Covalta", que representàrem durant el Festival. És, indiscutiblement, el projecte més ambiciós i exigent en el qual m'havia embarcat mai. Fer un muntatge "híbrid" en el qual s'alternaren escenes en directe amb escenes enregistrades en vídeo era poc més que una quimera: teatre i cinema conjugats en una mateixa obra. Al bell mig de la preparació vaig tenir moments de pànic real: la "cosa" s'havia fet tant gran que pensava que era impossible de dur-la endavant. Però després d'un treball ingent i la col·laboració d'un munt de persones, vaig poder coordinar la funció que havia somiat: l'obra que representàrem per la vesprada va fregar la perfecció. No m'ho podia creure. Fou, com sol dir-se, un final "made in Hollywood" -mai més ben dit, tractant-se d'un muntatge que incloïa escenes de cinema-. Permeteu-me d'agrair de nou l'inestimable ajuda dels meus amics de l'ànima Roger i Àlvar, sense els quals, fer cinema haguès estat senzillament impossible; l'Sven -pare de la meua nebodeta Maria- també té un paper fonamental en tota aquesta història ja que féu l'edició de tot el muntatge; i què dir dels i les alumnes, que feren un treball genial davant la càmera i damunt de l'escenari; i Loles, que féu d'excel·lent secundària i que m'ajudà en tot i més; i Marc, també amic de l'ànima i excel·lent tècnic de llum; i Marian; i Viri i Jose Fernando; i la resta de mestres; i Paqui, Enric i altres mares i pares de 6è... No tinc paraules que puguen expressar amb fidelitat com d'agraït us estic a tots i totes. I com que les còpies del muntatge, editat magníficament per Antonio -pare de Sílvia-, no estaran llestes fins a setembre, he decidit de penjar una escena del muntatge a la xarxa per tal que pugueu fer-ne un petit tast. És l'escena en la qual Vicent Benavent explica als seus companys de classe el descobriment tant estrafolari que ha fet a l'escola. A més a més però, també podreu visionar un vídeo ben curiòs; és allò que en anglès s'anomena el "Making of" -imatges que mostren com es va gravar una escena o pel·lícula-. Mentres Àlvar rodava l'escena amb la càmera al muscle, vaig agafar una videocàmera i vaig gravar com el meu amic es movia pel parc tot enfocant els alumnes que parlàven. Unes imatges curioses per concloure aquest escrit i acomiadar-me fins al curs que ve.



Fins al setembre!

Didac Botella i Mestres

divendres, 1 de juliol de 2011

Adéu, escola!



Més enllà dels objectius curriculars d’etapa que l’alumnat de primària ha d’haver assolit abans de començar l’ESO, els mestres hauríem de vetllar per l’assoliment d’una altra mena d’objectius generals que, malgrat no tenir cap valor acadèmic, són molt més rellevants des d’un punt de vista vital. Així, un dels objectius cabdals de la meua pedagogia és aconseguir que els i les alumnes, quan siguen majors, recorden l’escola amb enyorança, com una etapa alegre i fantàstica de la seua vida. Aquesta hauria de ser una missió prioritària dels centres educatius, sense oblidar -clarament-, tot allò referent als aprenentatges estríctament curriculars. I, en aquest sentit, pense que al CEIP Covalta, l'equip de mestres ens complementem molt bé en aquestes dues vessants pedagògiques.

Tota una vida a l'escola
De nou, com cada final de curs, els i les alumnes de 6è han arribat al final del seu trajecte escolar. I després de passar tota una vida a l'escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit. Els alumnes arribaren a l’escola poc abans de les set de la vesprada. Els vaig rebre amb una mica de música i el flaire de l’encens que cremava subtilment al menjador, convertit en la nostra cambra. La reunió de benvinguda va servir per explicar-los el perquè d’aquesta activitat i transmetre’ls una petita tristesa: faltaven amics i amigues de classe que per diferents motius no havien pogut o volgut participar. De seguida però, anàrem cap al pati per fer una mica d’exercici i recordar els jocs que els han acompanyat al llarg de les classes d’educació física durant estos anys. I després de l’esforç, tots i totes ens remullarem amb la mànega i ens mudàrem per fer, amb la complicitat de la nit i d’una escola en silenci, un passeig ben especial.


Un passeig pel passat
Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú. Deia un nom i, en silenci, seguíem l’amic o l’amiga, que es dirigia fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat. 

La nit més esperada
Després d’un passeig tant especial, era el moment de sopar, tot compartint les coses que cadascú havia portat de casa. I, no cal dir, que la nit tenia sorpreses: un joc de “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn... I què seria d’una nit de Sant Joan sense foguera! A raser del foc explicàrem històries i, pràcticament a trenc d’alba, anàrem al llit. Com era d’esperar, n’hi va haver que no dormiren gens...  Però d’això és tractava: d’aprofitar l’última nit de l’escola i de convertir-la en un record inesborrable que els acompanye per sempre més.


En nom de tots els mestres i les mestres de l'escola Covalta, us desitgem molta sort en el vostre camí de vida, estimats i estimades alumnes!

Didac Botella i Mestres