Adéu, escola!

Més enllà dels objectius curriculars d’etapa que l’alumnat de primària ha d’haver assolit abans de començar l’ESO, els mestres hauríem de vetllar per l’assoliment d’una altra mena d’objectius generals que, malgrat no tenir cap valor acadèmic, són molt més rellevants des d’un punt de vista vital. Així, un dels objectius cabdals de la meua pedagogia és aconseguir que els i les alumnes, quan siguen majors, recorden l’escola amb enyorança, com una etapa alegre i fantàstica de la seua vida. Aquesta hauria de ser una missió prioritària dels centres educatius, sense oblidar -clarament-, tot allò referent als aprenentatges estríctament curriculars. I, en aquest sentit, pense que al CEIP Covalta, l'equip de mestres ens complementem molt bé en aquestes dues vessants pedagògiques.

Tota una vida a l'escola

De nou, com cada final de curs, els i les alumnes de 6è han arribat al final del seu trajecte escolar. I després de passar tota una vida a l'escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit. Els alumnes arribaren a l’escola poc abans de les set de la vesprada. Els vaig rebre amb una mica de música i el flaire de l’encens que cremava subtilment al menjador, convertit en la nostra cambra. La reunió de benvinguda va servir per explicar-los el perquè d’aquesta activitat i transmetre’ls una petita tristesa: faltaven amics i amigues de classe que per diferents motius no havien pogut o volgut participar. De seguida però, anàrem cap al pati per fer una mica d’exercici i recordar els jocs que els han acompanyat al llarg de les classes d’educació física durant estos anys. I després de l’esforç, tots i totes ens remullarem amb la mànega i ens mudàrem per fer, amb la complicitat de la nit i d’una escola en silenci, un passeig ben especial.

Un passeig pel passat

Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú. Deia un nom i, en silenci, seguíem l’amic o l’amiga, que es dirigia fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat. 

La nit més esperada

Després d’un passeig tant especial, era el moment de sopar, tot compartint les coses que cadascú havia portat de casa. I, no cal dir, que la nit tenia sorpreses: un joc de “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn... I què seria d’una nit de Sant Joan sense foguera! A raser del foc explicàrem històries i, pràcticament a trenc d’alba, anàrem al llit. Com era d’esperar, n’hi va haver que no dormiren gens...  Però d’això és tractava: d’aprofitar l’última nit de l’escola i de convertir-la en un record inesborrable que els acompanye per sempre més.

En nom de tots els mestres i les mestres de l'escola Covalta, us desitgem molta sort en el vostre camí de vida, estimats i estimades alumnes!

Didac Botella i Mestres