Un final "made in Hollywood"

L'estrèpid de la preparació i el posterior i merescut descans de tots els qui hem estat involucrats en l'organització del III Festival de Teatre Escolar d'Albaida han impedit d'escriure l'obligada crònica dels fets quan s'escaia. Ara, pràcticament un mes després, sembla que l'escrit estiga una mica desfasat. Però no volia acomiadar-me del bloc i de l'escola sense fer-ne una mínima referència. Finalment, la tercera edició de Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra... fou un èxit sense precedents: és, sense cap mena de dubtes, l'edició més aconseguida de les tres que hem celebrat. Fa igual des d'on es mire: la quantitat i qualitat dels muntatges; l'emplaçament -per fi gaudírem d'un Cinema Odeón en condicions-; el magnífic disseny del cartell i el díptic; l'èxit de l'Acte de Presentació; l'assistència de públic... Tot anà com una seda i, tanmateix, ja no en queda res més que un plàcid record. Sembla mentida que una cosa tant intensa i que ha demanat de tant de treball puga diluir-se tant ràpidament en el present de la vida.

Tampoc no volia perdre l'ocasió per mostrar un fragment del muntatge "El secret de l'escola Covalta", que representàrem durant el Festival. És, indiscutiblement, el projecte més ambiciós i exigent en el qual m'havia embarcat mai. Fer un muntatge "híbrid" en el qual s'alternaren escenes en directe amb escenes enregistrades en vídeo era poc més que una quimera: teatre i cinema conjugats en una mateixa obra. Al bell mig de la preparació vaig tenir moments de pànic real: la "cosa" s'havia fet tant gran que pensava que era impossible de dur-la endavant. Però després d'un treball ingent i la col·laboració d'un munt de persones, vaig poder coordinar la funció que havia somiat: l'obra que representàrem per la vesprada va fregar la perfecció. No m'ho podia creure. Fou, com sol dir-se, un final "made in Hollywood" -mai més ben dit, tractant-se d'un muntatge que incloïa escenes de cinema-. Permeteu-me d'agrair de nou l'inestimable ajuda dels meus amics de l'ànima Roger i Àlvar, sense els quals, fer cinema haguès estat senzillament impossible; l'Sven -pare de la meua nebodeta Maria- també té un paper fonamental en tota aquesta història ja que féu l'edició de tot el muntatge; i què dir dels i les alumnes, que feren un treball genial davant la càmera i damunt de l'escenari; i Loles, que féu d'excel·lent secundària i que m'ajudà en tot i més; i Marc, també amic de l'ànima i excel·lent tècnic de llum; i Marian; i Viri i Jose Fernando; i la resta de mestres; i Paqui, Enric i altres mares i pares de 6è... No tinc paraules que puguen expressar amb fidelitat com d'agraït us estic a tots i totes. I com que les còpies del muntatge, editat magníficament per Antonio -pare de Sílvia-, no estaran llestes fins a setembre, he decidit de penjar una escena del muntatge a la xarxa per tal que pugueu fer-ne un petit tast. És l'escena en la qual Vicent Benavent explica als seus companys de classe el descobriment tant estrafolari que ha fet a l'escola. A més a més però, també podreu visionar un vídeo ben curiòs; és allò que en anglès s'anomena el "Making of" -imatges que mostren com es va gravar una escena o pel·lícula-. Mentres Àlvar rodava l'escena amb la càmera al muscle, vaig agafar una videocàmera i vaig gravar com el meu amic es movia pel parc tot enfocant els alumnes que parlàven. Unes imatges curioses per concloure aquest escrit i acomiadar-me fins al curs que ve.

Fins al setembre!

Didac Botella i Mestres