dilluns, 2 de desembre de 2013

GAUGUIN I ELS ALUMNES DE 6È



El darrer divendres 22 de novembre els alumnes de 6é van entregar els seues quadres  inspirats en “ El cristo amarillo” de Paul Gauguin.  Per a realitzar aquestes obres utilitzaren les temperes. 
Cal dir que el gran esforç emprat s’ha reflectit en el resultat final.  Un gran treball!!! Felicitacions artistes!!!!!








dijous, 28 de novembre de 2013

EL RINCÓN DE EDUCACIÓN FÍSICA



Hemos creado un espacio en el centro dedicado al área de Educación Física. En él trataremos diversos temas como la alimentación, los huesos y los músculos, el calentamiento, los deportes, los valores que trabajamos en nuestra área… Además, colgaremos fotos e informaremos de diferentes actividades realizadas durante el curso.
En este momento podemos encontrar en este rincón los beneficios que nos proporciona el ejercicio y la actividad física. También tenemos algunos trabajos sobre la Condición Física, realizados por algunos alumnos de sexto.
Os presento dicho espacio…


dimarts, 24 de setembre de 2013

Una nit al Museu de Titelles



Que ningú no s'espante! No sóc cap aparició fantasmagòrica! Viri m'ha donat permís per escriure unes paraules al bloc de l'escola. I tot, per un motiu ben especial: després de sis mesos d’intensíssim treball, l'últim projecte que vaig engegar com a mestre del CEIP Covalta d’Albaida està a punt de veure la llum. Una pel·lícula... Una pel·lícula de veritat. Amb el seu tràiler i tot! Encara no m’ho crec; quan hi pense, em sembla senzillament increïble. La idea, el guió, l’adaptació cinematogràfica, el rodatge, l’edició... Era un repte de dimensions desconegudes per a mi; directament inassolible. Per això, més enllà de l’èxit, em sorprèn la meua inconsciència, el meu atreviment a l’hora d’embarcar-me en un projecte tan descomunal i tan aliè a les meues capacitats personals: tècnicament parlant, sóc un analfabet absolut en el món de l’audiovisual. I, doncs? Quina mena de sentiment o impuls em va fer creure que podia assolir un propòsit tan inabastable?

Un moment del rodatge de la pel·lícula.
En primer lloc, em movia l’agraïment: volia acomiadar-me de tots vosaltres, de l’escola Covalta, d’una manera especial; deixant-hi un document que perdurara. Després de set anys irrepetibles tenia ganes de fer una cosa especial per agrair-vos als mestres, als alumnes, als pares i a les mares i també a tot el poble haver-me fet sentir com a casa durant tot aquest temps. Tanmateix, l’agraïment no fa pel·lícules... Allò que realment ha fet possible aquest petit somni són uns amics que valen un imperi: Roger, Sven, Julia, Àlvar, Xavi, Altea... I ma mare; i els i les mestres de l’escola; i Bambalina Teatre; i la meua amiga i actriu Arantxa González; i Paloma, l’encarregada del Museu de Titelles; i tots els secundaris que han participat; i l’alumnat de 6è, autèntics protagonistes de la història; i els xiquets i les xiquetes de 3r, que també tenen una escena; i tots els pares i les mares que em donaren el seu suport... Si és treballa en equip i tens la sort de tenir una gent tan fantàstica al teu voltant, es poden fer coses increïbles. Serà emocionant retrobar-vos el proper dia 4 d'octubre a l'Odeon. Fins llavors, família!

Didac Botella i Mestres

dilluns, 9 de setembre de 2013

EN MARXA !!!

 
Tal i com vam anunciar a la reunió amb pares i mares de la tutoria de 5é., avui dilluns 9 de setembre, hem tingut les TABLETS per a les Matemàtiques.
 

De la mà de Quantitas, amb qui hem estat tot l’estiu treballant, preparant i polint els objectius, continguts, exercicis i altres aspectes, Marcos Martínez ens ha explicat les primeres coses de les tablets. Com es posa en marxa, com es deixa en suspens (per estalviar bateria), com entrar al navegador, ... i hem entrat al Google i al blog de l’escola.
El proper dia continuarem i ja farem la primera prova de nivell si tot es desenvolupa com tenim pensat i programat.
 
 
 

Des d’eixe dia, les utilitzarem pràcticament tots el dies.
 
 
 
 
 
 
També, des del passat divendres dia 6, ja està fent-se el deure per correu electrònic. Primer per a provar el seu funcionament, i hui ja seriosament.

Quasi tot l’alumnat s’ha posat les piles, ha pujat a l’AVE amb destinació a la modernitat amb nosaltres i ja disposa d’ordinador, accés a internet i adreça electrònica (totalment necessari per a fer els deures).

Esperem que en uns pocs dies siguen la totalitat.

Vinga !!! Tots amunt de l’AVE !!! Que se n’anem !!!
 

COVALTA

INNOVACIÓ –QUALITAT – COMPROMÍS
 
José Fernando Andreu Martí
 

dissabte, 7 de setembre de 2013

NOVES TECNOLOGIES


L’AVE a la modernitat ha passat per Albaida i ha parat al Covalta.
Els mestres hem pujat i estem aprenent a aplicar les noves tecnologies a la nostra escola; a les nostres classes; per al nostre alumnat.

Prompte notareu els canvis.

Alguns ja estaven anunciats, com l’Entusiasmat, que comença ja ... altres amb mitjans que ja  tenim i que, poc a poc, van utilitzant-se més, com les pissarres digitals que hi ha a cada classe de Primària, com la tutoria Outlook, com els vídeos a Youtube, com l’Anglès a Infantil (Pla Plurilíngüe), ...
I altres són una novetat per al curs 2013-2014, com la utilització de tablets a Matemàtiques en 5é i deure per ordinador i internet a Matemàtiques i Valencià de 5é i 6é, ...

Aquest estiu hem preparat una muntanya de material per a vosaltres i estem posant-se al dia amb les noves tecnologies.

Puges, tu també, a l’AVE amb destinació a la modernitat amb nosaltres?

Vinga, que ix ja !! L’AVE no espera !!

Vine al futur amb nosaltres !!!
 

 
COVALTA

 INNOVACIÓ – QUALITAT – COMPROMÍS



José Fernando Andreu






BENVINGUDES !!!


Nou curs, ... noves profesores !!

Donem la benvinguda a les noves profesores, que amb molta il·lusió, s'han incorporat al nostre centre.

Eva (Infantil 4 anys) i Cristina (Infantil 5 anys), han tornat amb renovades energies.

Lucia i Águeda, noves al Covalta, es faran càrrec de l'alumnat, tambe nou, d'Infantil 3 anys.

Amparo, que per fi ha aconseguit tornar a la nostra escola, és la nova especialista d'Educació Física.

Altra novetat és Nadia, que s'ocuparà dels desdoblaments, suports, reforços, ... en Primària.

Dessitgem que complixquen el seu treball igual o millor que el professorat al que substitueixen.


 
 
Esperem que el curs siga molt profitós, interessant, divertit, ... i que tant alumnat com professorat, aprenguem moltes coses noves.


Benvingudes totes !!!

dilluns, 15 de juliol de 2013

Unes paraules de comiat...



Avui mateix, 15 de juliol de 2013, marxe cap a València carregat amb totes les meues coses: s’acaba el meu pas per Albaida i l’escola Covalta. Fa estona que tracte d’escriure unes quantes paraules de comiat; un text senzill que em permeta de dir-vos “adéu” amb una mínima solemnitat, com bé ho demana l’ocasió. No hi ha manera però: tot allò que escric em sembla poca cosa. Supose que les paraules m’abandonen perquè són conscients que la missió que els he encomanat és del tot impossible: per molt que s’esforcen, es saben impotents, incapaces de transmetre amb una mínima fidelitat l’emoció d’aquell qui les escriu, després d’haver viscut set anys irrepetibles en aquesta escola.


Diu un aforisme anònim que “la vida són records i papers”. Com que sóc incapaç d’escriure un text a l’alçada de les circumstàncies, permeteu-me de recórrer, precisament, a la memòria. I, més concretament, al primer record que tinc d’aquesta escola. 1 de setembre de 2006. Primer dia de treball al CEIP Covalta d’Albaida. Aparec ben d’hora. Supose que Juanjo em donaria la benvinguda i m’indicaria on estava el despatx del Director. Supose que Don Jesús s’alçaria, em donaria la mà, m’ensenyaria l’edifici i, un per un, em presentaria la resta de mestres de l’escola. Finalment –i ara ja no supose: recorde cristal·linament bé–, eixim al pati i ens dirigim a una mena de magatzem. I quan obri la porta d’aquell decrèpit quartet, l’home diu amb orgull: “Ves? Aquí hay de todo!”. Jo, amb la boca mig oberta, pense: “Mare Déu... De todo? Sí; trastos de todo tipo!”. Un primer record, tocat d’humor, que va obrir la porta a d’altres milers de records; una muntanya d’històries i emocions. Recordeu aquell Nadal en que els alumnes de 6è –Josep Sanjuan, Cristina Jordà, Fran, Sorín... ­– no volien cantar els últims i muntaren un bon disbarat enmig del concert? Tothom es va empassar la broma que havíem preparat! Eixe mateix curs celebràrem el Dia de la Pau d’una manera molt especial; de fet, celebràrem el Dia de la Guerra! Quina impressió veure tots els i les soldats estesos morts al passadís després del bombardeig! I el març de 2010, les classes de 5è i 6è férem el cim del Montcabrer! Segur que no heu oblidat el Nadal de 2010... La classe de 6è va gravar la nadala que havia de cantar perquè no podia estar al festival. I quan Pau i jo posàrem el vídeo, les imatges es rebel·laren! Natàlia, Jaume, Irene, Fàtima... no volien cantar! Quin gran treball féu tota la classe de 6è! I Don Jesús també! El carnestoltes d’aquell curs també fou sensacional: el dedicàrem a Enric Valor i les rondalles valencianes! I recordeu el Festival de Teatre Escolar? Fou en l’última edició on desvetllàrem El secret de l’escola Covalta! Quin muntatge més divertit i quin gran paper feren els mestres i els alumnes! I tants i tants d’altres records... Per temps que tinguera no acabaria mai! Records de moments, d’alumnes, de mestres, de mirades... que m’acompanyaran per sempre més i, en els qual, m’endinsaré cada vegada que m’empaite la tristesa: mirar cap enrere i pensar en allò que hem viscut durant tot aquest temps em farà somriure i em permetrà de seguir endavant. Què és l’escola, sinó un lloc per a que mestres i alumnes puguen omplir d’amables records la seua memòria?


Se m’acaben el temps i les paraules. Ha estat un enorme plaer compartir aquesta escola amb tots vosaltres. Les hem vist de tots els colors: moltes alegries i alguna que altra tristesa; molts acords i algunes desavinences; grans moments i, també, moments per oblidar... I, tanmateix, malgrat les divergències i els conflictes, hem aconseguit, any rere any, de dur a bon port el vaixell de Covalta amb els seus passatgers sans, somrients... i ben educats i preparats per a la vida. D’això es tractava, no?


És l’hora de l’adéu. Me’n vaig, probablement, per sempre més. És llei de vida i d’escola. Vull pensar que el meu esforç i les meues idees han contribuït a millorar una mica l’escola Covalta. Si més no, eixe ha estat el meu propòsit durant tots aquests anys. He tractat de fer-la un lloc més alegre i divertit; he tractat sempre de transmetre estima i respecte envers la llengua, la terra i les persones; he tractat sempre de tenir un somriure preparat. Sé del cert que no sempre ha estat possible però he tractat, amb cor i ànima, d’assolir aquest afany.



Me’n vaig content i emocionat. I, sobretot, agraït. Agraïdíssim a tots i totes les persones que feu possible aquesta escola: mestres, alumnes, pares i mares... Per què? Per tot allò que he aprés de vosaltres, per la vostra estima, pel vostre suport de sempre... Sobretot però, us estic agraït de tot cor perquè és gràcies a tots vosaltres, gràcies a aquesta escola, que m’he convertit en mestre. És aquesta escola que m’ha fet mestre. Mestre de veritat. Per això, és aquesta escola i no cap altra, la que portaré sempre dins l’ànima, per molts anys que passen i altres escoles que vinguen.


Didac Botella i Mestres



divendres, 12 de juliol de 2013

Cinc anys després...

Recuperant el nostre tresor
No trobe mots suficientment poderosos com per descriure amb una mínima veracitat l’allau d’emoció i sentiment en què es va convertir la nit del 24 de juny de 2013; sens dubte, la nit més màgica que he viscut mai des que sóc mestre d’escola. Després de cinc anys, vaig retrobar Fran, Cristina Sanjuan, Jordi, Nèstor, Josep, Judit, Sorín, Aurora, Lídia i Cristina Jordà, els i les alumnes amb qui vaig fer per primera vegada l’activitat Adéu, escola!”. Aquella nit d’ara fa cinc anys, amagàrem un tresor de paraules al pati de l’escola: tots i totes van escriure el seu futur. I, cinc anys després, la passada nit del 24 de juny, ens vam reunir per poder recuperar-lo. Quin delit tornar-los a veure tots junts, com la classe que eren! Em sent impotent, incapaç: no puc transmetre ni cinc cèntims de la màgia d’aquell moment. Els nervis del primer moment; les abraçades i els petons; els somriures i les anècdotes... Després de donar-los la benvinguda començàrem a buscar el nostre tresor, aixada en mà. Feia cinc anys que esperaven aquest moment! Tanmateix, no fou tan senzill com pensàvem: la marca que havíem fet s’havia esborrat completament i, després de tres forats, començàrem a pensar que, potser, el nostre secret quedaria soterrat per sempre més... Sort de Josep que, d’una manera inexplicable, encertà al primer cop d’aixada que féu. Quin prodigi d’intuïció!

Els alumnes davant les seues paraules
La caixa estava completament desfeta. Així doncs, amb molta cura, llevàrem la terra amb les mans. Primer, va aparèixer la fotografia; estava intacta perquè l’havia plastificada. Després, una mica més avall, trobàrem la funda de plàstic que contenia el nostre passat. Però vaig témer la dissort més gran: no podríem llegir les paraules. Els fulls formaven una massa compacta i humida de quartilles. Anàrem a la classe on les havien escrit i, talment com si fora un cirurgià, amb l’ajuda d’unes pinces, vaig separar les quartilles amb èxit. Després, la tasca més difícil: obrir cada full sense trencar-lo. I, finalment, cinc anys després, vam concloure l’activitat: tots i totes llegiren en veu alta les seues paraules, com imaginaven el seu futur a l’edat de 12 anys. Fou un moment increïblement bonic i divertit; una connexió directa amb el passat; un moment de confluència entre les persones que érem fa cinc anys i les que som en el present. Alguns dels pronòstics vitals ens feren esclatar de riure: Jordi va dir que tindria quatre fills; Lídia va escriure que mai no fumaria i, malauradament, ens va confirmar entre rialles que havia errat la seua predicció; Cristina Jordà, com que no acabava de tenir clar quina carrera estudiaria, va deixar un espai en blanc per omplir-lo un cop recuperés les paraules... I no acabaria mai d’explicar aquesta irrepetible nit. Malgrat tot, hi hagué una petita pega en aquesta entranyable vetllada: faltaren dos amics a la cita: Salva i Jonathan. Òbviament, les seues cartes no les vam llegir. També els recordàrem, però. Per últim, els vaig llegir les meues paraules, que no parlaven de mi...

Escola Covalta, classe de 6è
19 de juny de 2008

Els alumnes escriuen el seu futur. Hem fet un tomb pel passat, recordant indrets i situacions que els han ocorregut al llarg dels seus anys a l’escola. Ara, fem un tomb pel seu futur. Escriuen qui pensen que seran d’ací cinc anys. Sens dubte, una tasca ben difícil però apassionant de fer. M’hagués agradat de gravar les cares d’emoció que han fet tots i totes quan els he dit que amagaríem els escrits a una caixa de fusta i la soterraríem al pati, en un lloc secret. Quan passen cinc anys, potser tornaran per recuperar el seu tresor. Si ara, algú de vosaltres, Jonathan, Jordi, Lídia, Nèstor, Sorín, Salva, Aurora, Cristina Jordà, Fran, Josep, Cristina Sanjuan o Judit, està llegint aquestes paraules, vol dir que encara sou una classe, que encara us estimeu, que heu tornat per retrobar-vos i retrobar el vostre secret. Us envie un bes molt gran des del passat.

Didac
 
Els alumnes l'últim dia d'escola (19 de juny'08)
Quan ja pensaven que marxàvem a sopar però, els vaig aturar; calia parlar d’una última cosa. Tots i totes em miraren una mica estranyats. “Què voleu fer amb el vostre passat?”, els vaig dir. Òbviament, volien endur-se les cartes a casa i, no cal dir, que hi tenien tot el dret. Tanmateix, els vaig preguntar si no havien pensat en una altra possibilitat. I fou Cristina Jordà qui va entendre la meua mirada. “Tornar-les al seu lloc”, va dir amb seguretat. La seua explicació em va commoure: “És com si nosaltres, la nostra classe, es quedara junta per sempre; ací, a l’escola, on vam viure la nostra infantesa”. Quina delícia de pensament! Tots i totes hi estigueren d’acord. Després de sopar, férem una fotografia idèntica a la que havíem fet feia cinc anys i, com que eren les tres del matí passades, els vaig dir que jo mateix, de on matí, tornaria a soterrar el nostre secret amb les dues fotografies i les seues paraules. I qui sap si d’ací cinc anys... És difícil, no cal dir-ho. Però tinc un pressentiment. I, si es compleix, la meua estimada classe trobarà una petita sorpresa dins el seu tresor: unes paraules que vaig escriure on els explique “ara que encara tinc fresc el record” la màgica nit que havíem viscut i com de feliç m’havien fet sentir.

Els i les alumnes, cinc anys després.

Didac Botella i Mestres

dijous, 27 de juny de 2013

Una nit inoblidable


Els i les alumnes de 6è el dia 20 de juny'13
Juny és sinònim de llum i de calor; de vida i d’emocions. A l’escola però, juny també és sinònim de comiat. S’acaba el curs i tothom s’acomiada fins al setembre, llevat dels i les alumnes de 6è, que ja no tornaran: el seu viatge escolar ha conclòs. Després de tota una vida a l’escola, diuen adéu als mestres que els han vist créixer...i també als passadissos, el pati, les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la seva primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit. Per això, de nou, els i les alumnes de 6è es quedaren a dormir a l’escola l’última nit del curs. 
 
Tots a remull!
Una mica d’activitat 
Després de la reunió de benvinguda, on parlàrem del sentit d’aquesta activitat, marxàrem cap al pati per fer una mica d’activitat física, tot recordant els jocs que els han acompanyat al llarg de la primària: Ratolins, Cambrers, Hoquei peu, Penjadisc... I tots i totes s’esforçaven com mai perquè guanyar tenia premi: podien triar el company o la companya que tindrien al costat a l'hora de dormir! I després de l’esforç, tots i totes ens remullarem amb la mànega i ens mudàrem per fer, amb la complicitat del capvespre i d’una escola en silenci, un passeig ben especial.

Meritxell explica el seu record
Un passeig pel passat 
Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú. Deia un nom i, en silenci, seguíem l’amic o l’amiga, que es dirigia fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat. 

La classe de 3 anys convertida en cambra
La nit més esperada
Després d’un passeig tant especial, era el moment de sopar, tot compartint les coses que cadascú havia portat de casa. I, no cal dir, que la nit tenia sorpreses: un joc de “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn... I per molt que vaig retardar l’hora d’anar al llit, com era d’esperar, n’hi va haver que no dormiren gens...  Però d’això és tractava: d’aprofitar l’última nit de l’escola i de convertir-la en un record inesborrable que els acompanye per sempre més.

En nom de tots els mestres i les mestres de l'escola Covalta, us desitge molta sort en el vostre camí de vida!

Didac Botella i Mestres