dilluns, 15 de juliol de 2013

Unes paraules de comiat...



Avui mateix, 15 de juliol de 2013, marxe cap a València carregat amb totes les meues coses: s’acaba el meu pas per Albaida i l’escola Covalta. Fa estona que tracte d’escriure unes quantes paraules de comiat; un text senzill que em permeta de dir-vos “adéu” amb una mínima solemnitat, com bé ho demana l’ocasió. No hi ha manera però: tot allò que escric em sembla poca cosa. Supose que les paraules m’abandonen perquè són conscients que la missió que els he encomanat és del tot impossible: per molt que s’esforcen, es saben impotents, incapaces de transmetre amb una mínima fidelitat l’emoció d’aquell qui les escriu, després d’haver viscut set anys irrepetibles en aquesta escola.


Diu un aforisme anònim que “la vida són records i papers”. Com que sóc incapaç d’escriure un text a l’alçada de les circumstàncies, permeteu-me de recórrer, precisament, a la memòria. I, més concretament, al primer record que tinc d’aquesta escola. 1 de setembre de 2006. Primer dia de treball al CEIP Covalta d’Albaida. Aparec ben d’hora. Supose que Juanjo em donaria la benvinguda i m’indicaria on estava el despatx del Director. Supose que Don Jesús s’alçaria, em donaria la mà, m’ensenyaria l’edifici i, un per un, em presentaria la resta de mestres de l’escola. Finalment –i ara ja no supose: recorde cristal·linament bé–, eixim al pati i ens dirigim a una mena de magatzem. I quan obri la porta d’aquell decrèpit quartet, l’home diu amb orgull: “Ves? Aquí hay de todo!”. Jo, amb la boca mig oberta, pense: “Mare Déu... De todo? Sí; trastos de todo tipo!”. Un primer record, tocat d’humor, que va obrir la porta a d’altres milers de records; una muntanya d’històries i emocions. Recordeu aquell Nadal en que els alumnes de 6è –Josep Sanjuan, Cristina Jordà, Fran, Sorín... ­– no volien cantar els últims i muntaren un bon disbarat enmig del concert? Tothom es va empassar la broma que havíem preparat! Eixe mateix curs celebràrem el Dia de la Pau d’una manera molt especial; de fet, celebràrem el Dia de la Guerra! Quina impressió veure tots els i les soldats estesos morts al passadís després del bombardeig! I el març de 2010, les classes de 5è i 6è férem el cim del Montcabrer! Segur que no heu oblidat el Nadal de 2010... La classe de 6è va gravar la nadala que havia de cantar perquè no podia estar al festival. I quan Pau i jo posàrem el vídeo, les imatges es rebel·laren! Natàlia, Jaume, Irene, Fàtima... no volien cantar! Quin gran treball féu tota la classe de 6è! I Don Jesús també! El carnestoltes d’aquell curs també fou sensacional: el dedicàrem a Enric Valor i les rondalles valencianes! I recordeu el Festival de Teatre Escolar? Fou en l’última edició on desvetllàrem El secret de l’escola Covalta! Quin muntatge més divertit i quin gran paper feren els mestres i els alumnes! I tants i tants d’altres records... Per temps que tinguera no acabaria mai! Records de moments, d’alumnes, de mestres, de mirades... que m’acompanyaran per sempre més i, en els qual, m’endinsaré cada vegada que m’empaite la tristesa: mirar cap enrere i pensar en allò que hem viscut durant tot aquest temps em farà somriure i em permetrà de seguir endavant. Què és l’escola, sinó un lloc per a que mestres i alumnes puguen omplir d’amables records la seua memòria?


Se m’acaben el temps i les paraules. Ha estat un enorme plaer compartir aquesta escola amb tots vosaltres. Les hem vist de tots els colors: moltes alegries i alguna que altra tristesa; molts acords i algunes desavinences; grans moments i, també, moments per oblidar... I, tanmateix, malgrat les divergències i els conflictes, hem aconseguit, any rere any, de dur a bon port el vaixell de Covalta amb els seus passatgers sans, somrients... i ben educats i preparats per a la vida. D’això es tractava, no?


És l’hora de l’adéu. Me’n vaig, probablement, per sempre més. És llei de vida i d’escola. Vull pensar que el meu esforç i les meues idees han contribuït a millorar una mica l’escola Covalta. Si més no, eixe ha estat el meu propòsit durant tots aquests anys. He tractat de fer-la un lloc més alegre i divertit; he tractat sempre de transmetre estima i respecte envers la llengua, la terra i les persones; he tractat sempre de tenir un somriure preparat. Sé del cert que no sempre ha estat possible però he tractat, amb cor i ànima, d’assolir aquest afany.



Me’n vaig content i emocionat. I, sobretot, agraït. Agraïdíssim a tots i totes les persones que feu possible aquesta escola: mestres, alumnes, pares i mares... Per què? Per tot allò que he aprés de vosaltres, per la vostra estima, pel vostre suport de sempre... Sobretot però, us estic agraït de tot cor perquè és gràcies a tots vosaltres, gràcies a aquesta escola, que m’he convertit en mestre. És aquesta escola que m’ha fet mestre. Mestre de veritat. Per això, és aquesta escola i no cap altra, la que portaré sempre dins l’ànima, per molts anys que passen i altres escoles que vinguen.


Didac Botella i Mestres



divendres, 12 de juliol de 2013

Cinc anys després...

Recuperant el nostre tresor
No trobe mots suficientment poderosos com per descriure amb una mínima veracitat l’allau d’emoció i sentiment en què es va convertir la nit del 24 de juny de 2013; sens dubte, la nit més màgica que he viscut mai des que sóc mestre d’escola. Després de cinc anys, vaig retrobar Fran, Cristina Sanjuan, Jordi, Nèstor, Josep, Judit, Sorín, Aurora, Lídia i Cristina Jordà, els i les alumnes amb qui vaig fer per primera vegada l’activitat Adéu, escola!”. Aquella nit d’ara fa cinc anys, amagàrem un tresor de paraules al pati de l’escola: tots i totes van escriure el seu futur. I, cinc anys després, la passada nit del 24 de juny, ens vam reunir per poder recuperar-lo. Quin delit tornar-los a veure tots junts, com la classe que eren! Em sent impotent, incapaç: no puc transmetre ni cinc cèntims de la màgia d’aquell moment. Els nervis del primer moment; les abraçades i els petons; els somriures i les anècdotes... Després de donar-los la benvinguda començàrem a buscar el nostre tresor, aixada en mà. Feia cinc anys que esperaven aquest moment! Tanmateix, no fou tan senzill com pensàvem: la marca que havíem fet s’havia esborrat completament i, després de tres forats, començàrem a pensar que, potser, el nostre secret quedaria soterrat per sempre més... Sort de Josep que, d’una manera inexplicable, encertà al primer cop d’aixada que féu. Quin prodigi d’intuïció!

Els alumnes davant les seues paraules
La caixa estava completament desfeta. Així doncs, amb molta cura, llevàrem la terra amb les mans. Primer, va aparèixer la fotografia; estava intacta perquè l’havia plastificada. Després, una mica més avall, trobàrem la funda de plàstic que contenia el nostre passat. Però vaig témer la dissort més gran: no podríem llegir les paraules. Els fulls formaven una massa compacta i humida de quartilles. Anàrem a la classe on les havien escrit i, talment com si fora un cirurgià, amb l’ajuda d’unes pinces, vaig separar les quartilles amb èxit. Després, la tasca més difícil: obrir cada full sense trencar-lo. I, finalment, cinc anys després, vam concloure l’activitat: tots i totes llegiren en veu alta les seues paraules, com imaginaven el seu futur a l’edat de 12 anys. Fou un moment increïblement bonic i divertit; una connexió directa amb el passat; un moment de confluència entre les persones que érem fa cinc anys i les que som en el present. Alguns dels pronòstics vitals ens feren esclatar de riure: Jordi va dir que tindria quatre fills; Lídia va escriure que mai no fumaria i, malauradament, ens va confirmar entre rialles que havia errat la seua predicció; Cristina Jordà, com que no acabava de tenir clar quina carrera estudiaria, va deixar un espai en blanc per omplir-lo un cop recuperés les paraules... I no acabaria mai d’explicar aquesta irrepetible nit. Malgrat tot, hi hagué una petita pega en aquesta entranyable vetllada: faltaren dos amics a la cita: Salva i Jonathan. Òbviament, les seues cartes no les vam llegir. També els recordàrem, però. Per últim, els vaig llegir les meues paraules, que no parlaven de mi...

Escola Covalta, classe de 6è
19 de juny de 2008

Els alumnes escriuen el seu futur. Hem fet un tomb pel passat, recordant indrets i situacions que els han ocorregut al llarg dels seus anys a l’escola. Ara, fem un tomb pel seu futur. Escriuen qui pensen que seran d’ací cinc anys. Sens dubte, una tasca ben difícil però apassionant de fer. M’hagués agradat de gravar les cares d’emoció que han fet tots i totes quan els he dit que amagaríem els escrits a una caixa de fusta i la soterraríem al pati, en un lloc secret. Quan passen cinc anys, potser tornaran per recuperar el seu tresor. Si ara, algú de vosaltres, Jonathan, Jordi, Lídia, Nèstor, Sorín, Salva, Aurora, Cristina Jordà, Fran, Josep, Cristina Sanjuan o Judit, està llegint aquestes paraules, vol dir que encara sou una classe, que encara us estimeu, que heu tornat per retrobar-vos i retrobar el vostre secret. Us envie un bes molt gran des del passat.

Didac
 
Els alumnes l'últim dia d'escola (19 de juny'08)
Quan ja pensaven que marxàvem a sopar però, els vaig aturar; calia parlar d’una última cosa. Tots i totes em miraren una mica estranyats. “Què voleu fer amb el vostre passat?”, els vaig dir. Òbviament, volien endur-se les cartes a casa i, no cal dir, que hi tenien tot el dret. Tanmateix, els vaig preguntar si no havien pensat en una altra possibilitat. I fou Cristina Jordà qui va entendre la meua mirada. “Tornar-les al seu lloc”, va dir amb seguretat. La seua explicació em va commoure: “És com si nosaltres, la nostra classe, es quedara junta per sempre; ací, a l’escola, on vam viure la nostra infantesa”. Quina delícia de pensament! Tots i totes hi estigueren d’acord. Després de sopar, férem una fotografia idèntica a la que havíem fet feia cinc anys i, com que eren les tres del matí passades, els vaig dir que jo mateix, de on matí, tornaria a soterrar el nostre secret amb les dues fotografies i les seues paraules. I qui sap si d’ací cinc anys... És difícil, no cal dir-ho. Però tinc un pressentiment. I, si es compleix, la meua estimada classe trobarà una petita sorpresa dins el seu tresor: unes paraules que vaig escriure on els explique “ara que encara tinc fresc el record” la màgica nit que havíem viscut i com de feliç m’havien fet sentir.

Els i les alumnes, cinc anys després.

Didac Botella i Mestres