dilluns, 15 de juliol de 2013

Unes paraules de comiat...



Avui mateix, 15 de juliol de 2013, marxe cap a València carregat amb totes les meues coses: s’acaba el meu pas per Albaida i l’escola Covalta. Fa estona que tracte d’escriure unes quantes paraules de comiat; un text senzill que em permeta de dir-vos “adéu” amb una mínima solemnitat, com bé ho demana l’ocasió. No hi ha manera però: tot allò que escric em sembla poca cosa. Supose que les paraules m’abandonen perquè són conscients que la missió que els he encomanat és del tot impossible: per molt que s’esforcen, es saben impotents, incapaces de transmetre amb una mínima fidelitat l’emoció d’aquell qui les escriu, després d’haver viscut set anys irrepetibles en aquesta escola.


Diu un aforisme anònim que “la vida són records i papers”. Com que sóc incapaç d’escriure un text a l’alçada de les circumstàncies, permeteu-me de recórrer, precisament, a la memòria. I, més concretament, al primer record que tinc d’aquesta escola. 1 de setembre de 2006. Primer dia de treball al CEIP Covalta d’Albaida. Aparec ben d’hora. Supose que Juanjo em donaria la benvinguda i m’indicaria on estava el despatx del Director. Supose que Don Jesús s’alçaria, em donaria la mà, m’ensenyaria l’edifici i, un per un, em presentaria la resta de mestres de l’escola. Finalment –i ara ja no supose: recorde cristal·linament bé–, eixim al pati i ens dirigim a una mena de magatzem. I quan obri la porta d’aquell decrèpit quartet, l’home diu amb orgull: “Ves? Aquí hay de todo!”. Jo, amb la boca mig oberta, pense: “Mare Déu... De todo? Sí; trastos de todo tipo!”. Un primer record, tocat d’humor, que va obrir la porta a d’altres milers de records; una muntanya d’històries i emocions. Recordeu aquell Nadal en que els alumnes de 6è –Josep Sanjuan, Cristina Jordà, Fran, Sorín... ­– no volien cantar els últims i muntaren un bon disbarat enmig del concert? Tothom es va empassar la broma que havíem preparat! Eixe mateix curs celebràrem el Dia de la Pau d’una manera molt especial; de fet, celebràrem el Dia de la Guerra! Quina impressió veure tots els i les soldats estesos morts al passadís després del bombardeig! I el març de 2010, les classes de 5è i 6è férem el cim del Montcabrer! Segur que no heu oblidat el Nadal de 2010... La classe de 6è va gravar la nadala que havia de cantar perquè no podia estar al festival. I quan Pau i jo posàrem el vídeo, les imatges es rebel·laren! Natàlia, Jaume, Irene, Fàtima... no volien cantar! Quin gran treball féu tota la classe de 6è! I Don Jesús també! El carnestoltes d’aquell curs també fou sensacional: el dedicàrem a Enric Valor i les rondalles valencianes! I recordeu el Festival de Teatre Escolar? Fou en l’última edició on desvetllàrem El secret de l’escola Covalta! Quin muntatge més divertit i quin gran paper feren els mestres i els alumnes! I tants i tants d’altres records... Per temps que tinguera no acabaria mai! Records de moments, d’alumnes, de mestres, de mirades... que m’acompanyaran per sempre més i, en els qual, m’endinsaré cada vegada que m’empaite la tristesa: mirar cap enrere i pensar en allò que hem viscut durant tot aquest temps em farà somriure i em permetrà de seguir endavant. Què és l’escola, sinó un lloc per a que mestres i alumnes puguen omplir d’amables records la seua memòria?


Se m’acaben el temps i les paraules. Ha estat un enorme plaer compartir aquesta escola amb tots vosaltres. Les hem vist de tots els colors: moltes alegries i alguna que altra tristesa; molts acords i algunes desavinences; grans moments i, també, moments per oblidar... I, tanmateix, malgrat les divergències i els conflictes, hem aconseguit, any rere any, de dur a bon port el vaixell de Covalta amb els seus passatgers sans, somrients... i ben educats i preparats per a la vida. D’això es tractava, no?


És l’hora de l’adéu. Me’n vaig, probablement, per sempre més. És llei de vida i d’escola. Vull pensar que el meu esforç i les meues idees han contribuït a millorar una mica l’escola Covalta. Si més no, eixe ha estat el meu propòsit durant tots aquests anys. He tractat de fer-la un lloc més alegre i divertit; he tractat sempre de transmetre estima i respecte envers la llengua, la terra i les persones; he tractat sempre de tenir un somriure preparat. Sé del cert que no sempre ha estat possible però he tractat, amb cor i ànima, d’assolir aquest afany.



Me’n vaig content i emocionat. I, sobretot, agraït. Agraïdíssim a tots i totes les persones que feu possible aquesta escola: mestres, alumnes, pares i mares... Per què? Per tot allò que he aprés de vosaltres, per la vostra estima, pel vostre suport de sempre... Sobretot però, us estic agraït de tot cor perquè és gràcies a tots vosaltres, gràcies a aquesta escola, que m’he convertit en mestre. És aquesta escola que m’ha fet mestre. Mestre de veritat. Per això, és aquesta escola i no cap altra, la que portaré sempre dins l’ànima, per molts anys que passen i altres escoles que vinguen.


Didac Botella i Mestres



6 comentaris:

  1. Fins sempre... de segur que es trobarém en algún lloc.Sunsi

    ResponElimina
  2. Fins aviat! Vosaltres, d'alguna manera, també us acomiadeu de l'escola Covalta, no? De segur que Marc s'adaptaraà perfectament als seus nous mestres i amics! I Marta també! Besos per a tots!

    Didac

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Has deixat empremta, els xiquets mai t'oblidaran. Molta sort!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Laura! Tenia una mica de nostàlgia i he fet un cop d'ull al bloc de l'escola. Quina sorpresa el teu comentari! Jo tampoc no els oblidaré: ni als xiquets, ni els mestres ni les mares i els pares... Han estat uns anys irrepetibles. Ara, he de començar a adaptar-me a una realitat molt diferent. A la meua nova escola, els i les alumnes són d'una altra pasta... Un bes ben gran per a tu i per a Ximo!

      Didac

      Elimina
  5. Didac, no sé com he anat a parar a aquest web i he vist el teu escrit...
    Em dic Anna i sóc de Barcelona
    només volia dir-te que amb el teu permís et robo un parell de frases...
    aquesta setmana em passa una cosa semblant.. deixo la feina després de gaire bé 20 anys i m'ha agradat tant el teu escrit, que sense conèixer-te m'he emocionat i és el que m'agradaria que passés amb la gent que llegeixi el meu comiat.. companys i amics que sempre duré al cor però que dit amb les meves paraules no sé si transmetrien tant

    sort i gràcies

    ResponElimina