diumenge, 28 de març de 2010

Pensant en la mona de Pasqua

Aquest matí he tallat com tantes setmanes la cama a la senyora Quaresma, i me n´he adonat que... ja ve Pasqua!, dies que dediquem a eixir ja arribada la primavera. Són uns dies molts importants en la nostra tradició, tant que tenim moltes dites i refranys que fan referència a aquets :

"Pasqua i Nadal, s´esperen amb alegria i passen com altre dia"
"Li han fet la Pasqua"
"Ous,ous, bona Pasqua, bon dijous! "
"Moltes gotes de cera fan un ciri pasqual"
"Són novios de Pasqua"
"Diumenge de Rams, mona entre mans"
"Pasqua sense ous, com Nadal sense torrons"

La pregunta que més fem o que ens faran aquets dies és: I tu? On t'has menjat la mona?.
La mona, és el menjar més característic de la Pasqua, pereix ser que el terme ve segons uns dels llatí (vianda), altres de l' àrab (muna, provisions per a la boca) i pot ser segons Amades, fa referència a un tribut feudal (els vasalls pagaven als senyors amb ous). Ho mirem com ho mirem, complim amb els requisits: se la mengem en Pasqua, porta ou i els adults la regalem als nostres menuts.
Es important que la mona porte ou, quan era xicoteta recorde que a casa el bollíem amb safrà o ceba per a donar-li color. La mona sol menjar-se al camp, a la serra o a la platja, sempre en llocs oberts amb contacte amb la natura i acompanyats dels amics i amigues o familiars. Tenim per costum un xicotet ritual que fa molta risa quan el fas, però no tanta quan te'l fan: abans de menjar-se l´ou hem de seguir la norma que ens han ensenyat els nostres, l'ou va de muscle a muscle i després al cap de la persona més pròxima a nosaltres seguint la següent oració:
"Ací em pica (muscle esquerre)
ací em cou (muscle dret)
i ací el trenque l´ou" ( cap de la persona més pròxima).


Marian Llàcer Pla

1 comentari:

  1. Jo recorde anar a menjar-me la mona a Santa Ana i també a la Covalta amb els amics i amigues, anavem a peu quan no hi havia autovia i encara hi havien pins.Recorde com un somni que durant el camí s'aturavem a l'ombra dels pins,hi havien pins als dos costats de la carretera. Quan ho conte a la meua filla no s'ho creu,quina llàstima que abans no tinguerem com tenen ara tots els xiquets càmeres fotogràfiques.Abans la càmera era dels pares.

    ResponElimina