LA CARTA MISTERIOSA I LES ÀNIMES DEL CALVARI

Havia passat la vesprada de la nit de les ànimes, jugant pel carrer amb les meues amigues i, amb açò del canvi d'hora, s'havia fet ben de nit sense adonar-me.

Mentre anava camí de casa pensant en les meues coses, inconscientment, vaig agafar la direcció al calvari per eixe carrer tan empinat. La nit era molt fosca, bufava un vent fred que de vegades xiulava com en les pel•lícules de por i feia pujar i baixar del cel les fulles caigudes dels arbres i altres papers que hi havien a terra. Lluny es veia el resplendor d'algun llamp i la foscor era cada vegada més gran.

Vaig tornar en mi, en mig de la foscor, al creuar-se per davant meu un gat negre que maulava i em va parèixer sentir unes passes darrere de mi... i: Ai! Que espant que m'has donat Adrià!!! Era el meu company de classe que feia una bona estona que m'estava seguint.

-Que fas tu ací? - li vaig preguntar.

-Doncs me'n vaig al calvari, que he quedat amb Àgata, Victor i Paula.

-I … jo puc anar amb vosaltres?

-Si no tens por ... doncs, si!

-Ara vinc! -vaig contestar amb molta il•lusió.

Quan vaig arribar tots estaven allí esperant-me i jo em vaig asseure; començava a alçar-se un vent molt gelat i aleshores, Adrià amb una veu misteriosa va dir: - Benvinguts a la vostra pitjor nit de totes les nits!, vaig a contar una història que mai l'oblidareu:

Era una nit freda i obscura com aquesta, un xiquet anomenat Omar acompanyat del seu millor amic Pau estaven jugant a la pilota al calvari, doncs al parc hi estaven fent obres; no tenien altre lloc per jugar, quan Omar va xutar massa fort la pilota i es va quedar en un profund orifici que hi havia sota un banc de pedra, destrossat i trencat. Aleshores Pau, el mes valent, va clavar la ma per agafar- la i quan la va treure, un fort vent va bufar i una carta misteriosa i vella, amb una taca roja, va eixir de l'orifici i va caure davant dels seus peus.

Inesperadament, Victor va interrompre: n , no po ... podries co con ... contar un altra hi ... his ... història? Aleshores Àgata amb un bon crit va dir : no sigues tant gallina; pareix mentida!!. Paula, interrompent-los, va dir : calleu faves! Deixeu que Adrià continue. Adrià va continuar contant la història.

Pau va obrir la carta misteriosa, que posava: "Aquesta nit tot el que llisca aquesta carta plorarà i totes les ànimes renaixeran per a conquistar aquest mon, que prompte desapareixerà".

Aleshores, Omar es va posar a plorar i Pau va dir:

- Segur que es alguna broma de mal gust.

En eixe mateix moment, una veu misteriosa va recitar un conjur que deia: "Ànimus molrid, ànimus maldit, ànimus RESUSIT!". De sobte, unes ombres obscures i tenebroses eixiren de l'orifici de baix del banc de pedra i: COOORREE! - va exclamar Pau.

Aleshores, una boira molt espessa va recobrir tot el calvari i una rialla molt lletja va ressonar. Juntament amb la boira, els xiquets van desaparéixer i ningú mai més va saber d'ells.-

Adrià va continuar contant que, totes les nits d'ànimes en el calvari del poble, s'escolta com dos xiquets juguen a la pilota.

- Aquesta es la llegenda de les dos ànimes del calvari.

De sobte, un soroll molt estrany ens va espantar.

- Però... qui està fent sorolls? - Va xisclar Víctor.

- Hi ha algú amagat? - Va dir Paula.

Tots estàvem espantats i al mateix temps inquiets.

Aleshores s'escoltaven les dotze campanades de l'ermita.

Nosaltres es vam agafar de les mans, fins i tot Adrià pareixia estar descolorit.

La lluna es veia gran i tenebrosa.

De sobte, del banc trencat, pareixien eixir flotant unes ombres molt estranyes i fantasmals figures; mai havien vist res paregut.

Voliem córrer però les nostres cames estaven paralitzades pel sobresalt; a la fi varem poder fugir.

Quan estàvem fora de perill, en les nostres cases, vam prometre no contar a ningú el que havíem vist, però a partir d'aquella nit mai mes tornaríem a burlar-se d'aquells que conten històries sobre el calvari i dels xiquets desapareguts.

Silvia Rodriguez Franch