diumenge, 4 de desembre de 2011

Democràcia a l'escola



El dia 21 de novembre vaig estar a la classe de 4t durant la primera hora del matí. Era l'hora de valencià i vaig considerar oportú d'encetar un petit debat improvisat amb els i les alumnes de la classe de 4t al voltant del tema "estrella" del cap de setmana: les eleccions del 20-N i els resultats que va deparar la votació. Pense que és molt important escoltar-los i deixar que opinen amb llibertat de qualsevol tema; de fet, s'enteren de moltes més coses de les que pensem i sempre tenen un punt de vista original i curiòs, per molt que no puguen entendre-les amb tota la seua complexitat. Després d'algunes opinions i anècdotes, els vaig explicar d'una manera molt bàsica quina és la funció d'un parlament i com funciona -partits, escons, aliances, votacions...-. Realment però, la meua intenció era fer-los una reflexió al voltant del concepte de "democràcia" i de  "majoria absoluta" que, des del meu punt de vista, és un concepte molt poc democràtic. I vaig deixar BEN CLAR que m'oposava a qualsevol majoria absoluta, fora quin fora el partit que l'aconseguira. Objectivament parlant, la idea de "majoria absoluta" és, ben bé, un antònim de "democràcia". I no ho dic jo; ho diu el diccionari. Democràcia: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. És a dir, democràcia és consens, és arribar a acords, és negociar i cedir; és participar igualitàriament en la presa de decisions importants... I quina necessitat té un partit amb majoria absoluta de consens, d’acord, d’igualtat, de negociar, de cedir...? És evident: no cap. És per això que un sistema electoral plenament democràtic hauria d’incloure un mecanisme que evitès les majories absolutes, per molt que una força política acaparès més de la meitat dels vots o escons en unes eleccions. El partit en qüestió és podria acostar molt a la majoria però no mai podria assolir-la: necessitaria sempre el suport d’un altre partit. Seria un bon antídot  contra l’absolutisme democràtic i una manera de forçar les diferents forces polítiques a cercar acords i consensuar propostes, essència de la democràcia real.


El descrèdit de la democràcia i la política, cristalitzat en el massiu moviment 15-M, és fruit, entre d’altres coses, de pensar que aquesta paraula no és més que un sinònim de votació. És una reducció conceptual molt nociva i perjudicial per a la salut de les societats. A l’empresa, a l’associació de veïns, als sindicats o, fins i tot, al sí de les famílies... A tot arreu s’ha reduït la idea democràtica a una mera acció: votar. Hi ha un problema? Hem de resoldre un conflicte? Votem. Malauradament, aquesta reducció conceptual també afecta al món escolar i d’una manera especialment intensa: generalment, les decisions que poden prendre els i les alumnes pel que fa al funcionament de la classe es fan per votació. Per a ells i elles, com per a la gran majoria de la societat, la democràcia és votar. Aparentment, és un procediment igualitari i just però no fa més que anul·lar un dels principis més essencials de l’escola i l’educació: ensenyar i aprendre a dialogar i a posar-se d’acord. I això mateix aconseguiren els alumnes de 4t durant una espècie de joc “electoral” que els vaig proposar; una petita al·legoria de la política. La classe havia d’organitzar un viatge. Vaig proposar dos destinacions: Barcelona i París. Els vaig dir que havien de prendre una decisió. De seguida els i les alumnes van optar per fer una votació. Hi vaig estar d’acord però, per assegurar un resultat útil, vaig “intervenir” la votació i vaig dir a cadascú quina ciutat havia de votar en secret. El resultat final fou: Barcelona, 11 vots; París, 10. Els que havien votat Barcelona estaven contents; els que havien votat París, no gens. Els de Barcelona feien broma dels companys que havien perdut. Tanmateix, els vaig fer veure que, per molta majoria absoluta que tingueren, no era una bona idea fer un viatge amb mitja classe disgustada. "I si ara diuen que no van? No podrem pagar el bus entre 11!", els vaig dir. És en aquest moment que vaig tractar de fer entendre els i les xiquetes de 4t que les votacions no són mai una bona solució; que votar s’ha de fer com a últim recurs, quan ja s’han exhaurit totes les possibilitats de diàleg i consens. I quan els vaig preguntar per una possible solució en el conflicte del viatge, Lirios ens va donar una lliçó a tots i totes: “I per què no anem a un altre lloc que ens agrade a tots?”. “Això és fer política”, els vaig dir complagut i emocionat.
Didac Botella i Mestres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada