Una nit inoblidable

Els i les alumnes de 6è el dia 20 de juny'13

Juny és sinònim de llum i de calor; de vida i d’emocions. A l’escola però, juny també és sinònim de comiat. S’acaba el curs i tothom s’acomiada fins al setembre, llevat dels i les alumnes de 6è, que ja no tornaran: el seu viatge escolar ha conclòs. Després de tota una vida a l’escola, diuen adéu als mestres que els han vist créixer...i també als passadissos, el pati, les aules... que els han acollit durant l’entranyable travessia de la seva primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit. Per això, de nou, els i les alumnes de 6è es quedaren a dormir a l’escola l’última nit del curs. 

 

Tots a remull!

Una mica d’activitat 

Després de la reunió de benvinguda, on parlàrem del sentit d’aquesta activitat, marxàrem cap al pati per fer una mica d’activitat física, tot recordant els jocs que els han acompanyat al llarg de la primària: Ratolins, Cambrers, Hoquei peu, Penjadisc... I tots i totes s’esforçaven com mai perquè guanyar tenia premi: podien triar el company o la companya que tindrien al costat a l'hora de dormir! I després de l’esforç, tots i totes ens remullarem amb la mànega i ens mudàrem per fer, amb la complicitat del capvespre i d’una escola en silenci, un passeig ben especial.

Meritxell explica el seu record

Un passeig pel passat 

Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú. Deia un nom i, en silenci, seguíem l’amic o l’amiga, que es dirigia fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat. 

La classe de 3 anys convertida en cambra

La nit més esperada

Després d’un passeig tant especial, era el moment de sopar, tot compartint les coses que cadascú havia portat de casa. I, no cal dir, que la nit tenia sorpreses: un joc de “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn... I per molt que vaig retardar l’hora d’anar al llit, com era d’esperar, n’hi va haver que no dormiren gens...  Però d’això és tractava: d’aprofitar l’última nit de l’escola i de convertir-la en un record inesborrable que els acompanye per sempre més.

En nom de tots els mestres i les mestres de l'escola Covalta, us desitge molta sort en el vostre camí de vida!

Didac Botella i Mestres