dissabte, 27 de març del 2010

Escriure l'experiència


El tren ens retornava cap a Albaida, després de la nostra proesa. A les cares dels i les alumnes s'entremesclava la intensa fatiga amb el desig d'una dutxa calenta i la promesa d'una plàcida nit. Sobretot però, podia percebre als seus rostres l'emoció de tornar a casa: no hi ha res com allunyar-te dels teus per adonar-te'n de com te'ls estimes i els necessites. Abans d'acomiadar-nos però, els vaig demanar una última cosa: una mena de favor. Volia que escriviren l'experiència, que m'explicaren -amb la tranquil·litat que només l'escriptura permet- les seues sensacions al llarg de la travessia. Escriure per conèixer-nos per dins; escriure per recordar amb nitidesa; escriure per tornar a gaudir de l'experiència, ara dins de cadascú. No volia una redacció; no volia un resum: volia saber què havien sentit, volia saber què era allò que més els havia emocionat. Els vaig dir que ningú no hi estava obligat i que, òbviament, l'activitat no tindria nota. Però també els vaig dir que era la millora manera que tenien d'agrair-me l'esforç d'haver-ho preparat tot. I l'esforç, novament, tindria un premi: l'escrit més bonic seria publicat al bloc de l'escola. Dilluns, la gran majoria d'alumnes em va entregar un full. Com sempre, alguns ho van fer com un tràmit, una mica obligats per no quedar malament amb mi. Ho entenc: escriure requereix de temps i de paciència, i jo també he sigut alumne de 5è i de 6è... D'altres però, com Violant, Roberto, Adina, Mar, Jaume o Fàtima van escriure un text magnífic. Tanmateix, n'hi ha un que desprén una emoció especial, que ha estat escrit amb molta elaboració i delicadesa, a més a més de gaudir d'una excel·lent presentació. Enhorabona, Marta!


EXCURSIÓ AL MONTCABRER
El dia de l'excursió jo estava molt nerviosa i tenia ganes que arribara el tren. Quan estàvem a l'estació, Marian va passar llista i, de seguida, va arribar el tren. En el tren estàvem assegudes Natàlia, Irene, Violant i jo, fent-se fotos. En un moment, vam arribar a l'estació d'Agres. Què contenta que estava! Didac ens va explicar a tots unes quantes coses sobre la història de l'estació i vam començar a caminar. Quan vam arribar a Agres tot estava molt empinat. Al principi pensava que no anava arribar ni al santuari però finalment vam arribar tots i totes. Allí, esmorzàrem i recobràrem forces. En acabar d'esmorzar vam continuar el camí. Vam pujar, pujar i pujar fins que vam arribar al refugi. Allí, vam parar per posar-nos crema solar i vam anar a la Cava Arquejada on vam menjar i també ens vam fer fotos. Després continuàrem el camí i, a la fi, arribàrem al cim del Montcabrer. Després de dinar vam fer una activitat per escoltar i mirar el paisatge i la natura en silenci. Va ser un moment que no oblidaré mai: vaig sentir xiular el vent. Quan baixàvem, vam veure neu gelada i evitàrem xafar-la per no relliscar. Més endavant vam trobar un creuament de camins i no sabíem quin era el camí per anar al barranc del Cint. Didac ens va guiar per una senda perquè no volia arriscar-se a perdre el tren. Teníem tots molt mal de peu però vam continuar fins l'estació d'Alcoi. Didac ens va dir que com s'havíem portat molt bé ens anava a comprar un gelat. Després, vam pujar al tren i vam seure Roberto, Tomás, Natàlia i jo. Estava contenta perquè tornàvem cap a casa i, per un altre costat, no volia tornar perquè m'ho havia passat molt bé. En arribar, ma mare, mon pare i el meu germà m'estaven esperant a l'estació amb moltes ganes de veure'm. La veritat és que m'ho havia passat molt bé, encara que estava molt cansada.

Marta Morrió (5è)

2 comentaris:

  1. Estic contenta per que de segur que esta experiencia no la oblidareu mai, sempre la comentareu amb els companys , "t´en recordes cuan vam pujar al Montcabrer?" Vivencies així son les que ens fan creixer a la vida. Felicitats.
    Una mare.

    ResponElimina