dissabte, 15 d’octubre del 2011

EL SOL I LA LLUNA

La Lluna no era gens presumida, però el Sol si ho era i sols volia lluir ell al cel. A tota la gent li agradava més veure el Sol que la Lluna.
El Sol i la Lluna sempre estaven discutint. El Sol li deia a la Lluna:
- Ara quan vinga l’estiu no et deixaré eixir quasi.
I la Lluna li contestava:
- Aleshores tu a l’hivern tampoc eixiràs.
I així passaven els dies. Un dia, mentre estaven discutint, de sobte van sentir una veu:
- Ja està bé!, estic fart de sentir-vos sempre discutir! - va cridar un núvol ben gran.
Els dos es van quedar bocabadats; el Sol creia que els núvols sols eren matalàs de cotó ben tous per a ell dormir perquè ell sempre deia que era “el rei de l’univers”.
La Lluna li va dir al núvol:
- Mira, nosaltres sempre estem discutint, veritat?
- Si - li va contestar el núvol.- Això perquè?
- Perquè el senyor solet sempre vol ser ell el que lluïsca al cel i com ell té més força i fa més llum que jo, aleshores a mi mai em veuen al cel.- va dir la Lluna.
Aleshores tots dos van fer un pla. El núvol li va dir a la Lluna:
- Mira, si el Sol segueix eixint quan no li toca, jo em posaré davant i veuràs.
Un dia el Sol va eixir quan no li tocava i el núvol es va posar davant d’ell i va començar a fer una tronada de por amb molta pluja. La Lluna li ho va agrair molt.
La Lluna eixia a la nit i pel dia el núvol, per donar un escarment al Sol, es posava davant d’ell i no deixava que brillara al cel; així setmanes i setmanes. El Sol es va posar molt trist i deprimit fins que un dia va anar a parlar amb el núvol i li va dir:
- Ja sé que m’he portat molt malament amb la Lluna, em perdones?
El núvol li va contestar:
- A mi no m’has de demanar disculpes, la que t’ha de perdonar és la Lluna.
Aleshores el Sol se’n va anar a veure la Lluna i li va dir:
- Amiga Lluna, em perdones?; he sigut molt egoista i no m’he portat bé amb tu.
La Lluna el va perdonar i van fer un pacte; jugarien al “fet i amagat” per no avorrir-se. De dia s’amagaria la Lluna i de nit qui s’amagaria seria el Sol.
A partir d’eixe dia tot va anar bé, però el núvol sempre estava a la mira per si tornaven a barallar-se.
El Sol li va demanar al núvol que el deixara dormir damunt d’ell perquè es trobava molt a gust i còmode; el núvol li va dir que sí però que respectara sempre als altres i no es pensara ser el millor i el més fort.


Úrsula Guerola Tormo

6 comentaris:

  1. Quin conte més bonic úrsula! m'agrada molt i dóna una bona lliçó! :)
    Clara.

    ResponElimina
  2. Gracies tata, m'alegre que l'hages llegit. (L)Besets

    ResponElimina
  3. Tant callats que els havia vist jo sempre! I sembla que el sol i la lluna no paren de discutir! Núvols que parlen, satèl·lits que s'enfaden, astres que s'entristeixen... Continua endinsant-te per la teua imaginació i ves trobant noves històries per escriure. Això d'escriure és un passatemps fantàstic!

    Didac

    ResponElimina
  4. Úrsula m´agradat moltissim la teua historia.Es molt divertida.je je!


    Meri

    ResponElimina
  5. ursula la historia es molt bonica igula que tu.


    agata

    ResponElimina